El regne d’Ucolàndia

Dins la ressaca d'un hipòcrita "Dia de la Constitució", sento la necessitat d'escriure i dir la meva. Com sempre, de manera valent i sense embuts. Només faltaria! Em plantejo parlar de tot allò que el temps vol fer esborrar.

Referir-me a hipocresia té la seva raó d'ésser en arguments evidents. Sense anar més lluny, en citaré un de contundent: tan sols cinc presidents autonòmics (quatre del P.P. i un del PSOE: el "solitari" Salvador Illa) van anar a l'acte. No oblidem que feia 15 anys que els diversos presidents de la Generalitat passaven de llarg envers aquesta commemoració. Com ho fa la majoria de ciutadans, als quals només els preocupa escampar la boira, aprofitant l'avinentesa d'un "superpont" molt llaminer.

Ben poca cosa -tal vegada, no res- ha canviat des de 1978.
La immobilitat vergonyant d'una classe política acomodada ben bé no fa altra cosa que parir discursos "light" i clarament buits de contingut. Es contempla el propi melic, incapaç fins i tot d'establir un sol pacte constitucional de progrés. Quanta covardia!

Ésser incapaços de sumar esforços per afrontar els efectes d'una macro-tragèdia com la DANA ja fa palès que no toquen dempeus a terra. Afegim-hi la xerrameca absurda i ben cínica envers els immigrants, malgrat que puguin esser il·legals. No passem per alt, per exemple, el dret de tothom a un habitatge digne: un article que és pur paper mullat!

La Constitució s'incompleix bastant, a banda que és vella. Li cal, si més no, una capa de pintura... Quan l'entorn social de gairebé mig segle enrere no té res a veure amb l'actual. Amb el greuge afegit d'una clara judicialització de la política i -fent un joc de mots- alhora d'una politització de la justícia... Amb un intervencionisme descarat dels governants al món dels "mass media" (TVE, TV3, agència EFE, etcètera). On rau la llibertat d'expressió?

Tenim el dret de veure reflectit i acotat -en algun indret- aspectes nous com la digitalització, la Intel·ligència artificial o la corrupció que pul·lula sistèmicament per tots i cadascun dels partits. Justament per aquest darrer tema, he gosat triar un títol tan suggestiu i sorneguer com "Ucolàndia". No hi ha un pam de net, bo i considerant els presumptes tripijocs del Rei emèrit, Jordi Pujol, José L. Ábalos, Víctor de Aldama, Luis Bárcenas, Alberto González Amador (parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid), etcètera. El llistat esparvera.

Si us plau -ja per acabar- que el president Pedro Sánchez deixi d'omplir- se la boca parlant dels grans avenços fets suposadament al llarg de la seva legislatura, en favor de la igualtat i els drets constitucionals! Son de la llarga!.