Les nostres deesses

A Nuestras diosas (Ediciones Obelisco), la periodista, comunicadora i investigadora Fátima Gordillo Santiago (Granada, 1962), diu a la presentació del seu llibre que més enllà de les paraules i les dates, el nucli central del seu estudi és la continuïtat. Fátima Gordillo es refereix al fil que ens uneix a tots els éssers des del començament de la història que fins on sabem a través d’arqueòlegs i antropòlegs es remunta molts mils d’anys enrere, quan a penes balbucejàvem, però ja enterràvem els nostres morts, fet que ja des d’antic manifesta la consciència de la sacralitat de la vida.

En la nostra vella Europa: camp estudiat per Fátima Gordillo iniciat en les descobertes de l’arqueòloga Marija Gimbutas, en aquest fil subtil hi ha, des dels orígens, el simbolisme i la continuïtat dels cultes femenins que va des de les anomenades venus a les deesses antigues fins arribar al culte marià: «Els cultes femenins que es documenten a l’època paleolítica van ser el germen, l’inici de tots els cultes femenins que van venir després. La gran majoria de la iconografia, la mitologia, els atributs i la simbologia d’aquelles primeres deïtats es van transferir a les diferents versions que van anar apareixent al llarg del temps. La gestació de la Gran Deessa com a idea és la font de la qual beuen totes les deesses i cultes femenins», he traduït del text original de l’autora.

En el mateix sentit d’aquesta continuïtat, el catedràtic de filosofia Joaquín Campos Herrero va escriure el llibre De la diosa a María. Una aproximación desde la teoría de los arquetipos (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015). Cal retenir una de les idees centrals de Joaquín Campos: la divinització de l’arquetip de la Gran Mare. Van intuir la divinitat de la Mare els primers humans, i en la història ha cristal·litzat la figura de la Magna Mater, donant així un sentit superior a la mare, ja que manifesta el caràcter simbòlic i transcendent que té aquesta figura en comparació al sentit humà i a la naturalesa en general, si bé passada la corporalitat de la mare, quan la mare mor i moren totes les adherències, la mare esdevé el que ha estat i serà sempre: el preciós i sant principi a través del qual venim al món. Això és el sagrat del principi matern.

Sintetitzant el recorregut històric i cultural, és per aquest motiu que la figura de Maria, a penes mencionada en els Evangelis si no és en els apòcrifs, en un moment donat adquireix rellevància espiritual en tres aspectes de l’arquetip: la virginitat perpètua, la maternitat sagrada i el trànsit a una nova realitat després de l’assumpció al cel.

Insistim-hi: som en el terreny simbòlic i espiritual més enllà del carnal, i és per aquesta raó que quan apareixen les imatges romàniques de Maria la trobem amb a penes sense expressió al rostre i estilitzada en una immòbil posa de majestat: asseguda al tron amb el Fill a la falda ella mateixa és el tron, la seu de la Saviesa on s’asseu el Fill de Déu. La Saviesa és un dels atributs de Maria com va ser atribut d’antigues deesses com Isis, que trobem representada asseguda en un tron amb el fill Horus a la falda. En una de les lletanies dedicades a Maria se l’anomena Seu de la Saviesa. Des del principi del culte cristià a la Verge Maria se li han associat textos referits a la saviesa, sobretot els del propi Llibre de la Saviesa, de Salomó, però també dels Proverbis, de l’Eclesiastès i del Cantar dels Cantars.

La representació de les deesses, i posteriorment de Maria, és simbòlica. En el seu discurs ho recull Fátima Gordillo Santiago del psicòleg analític Erich Newman: «Quan la psicologia parla de la imatge ordinària o de l’arquetip de la Gran Mare, no s’està referint a una imatge concreta, present en l’espai i el temps, sinó a una imatge que opera en la psique humana. L’expressió simbòlica d’aquest fenomen psíquic es troba en les figures i les creacions amb què la humanitat ha representat a la gran divinitat femenina en els seus mites i escultures». I així la van llegir: amb els ulls espirituals, els antics devots de les deesses, com nosaltres la llegim en representacions de Maria, com la Verge de Núria, o de Queralt, i tantes altres, com Santa Maria de Montserrat: una verge negra que amb aquest rostre ens recorda la nostra procedència humana: l’humus, la terra, que a dir de la ciència hermètica és on està continguda la saviesa de la creació.

És l’ànima col·lectiva, l’inconscient col·lectiu, el que va despertar en el si de l’Església cristiana la devoció a Maria, la mare de Jesús, el Crist Salvador, en consonància a l’anhel espiritual dels creients. Maria no és una deessa, sinó una dona «mortal escollida per ser la mare del Déu encarnat», diu Fátima Gordillo al seu llibre Nuestras diosas. A través del seu esplèndid treball l’autora ens convida a explorar, partint dels temps més remots, com es fa present aquest fil de continuïtat entre el culte a les antigues deesses i el culte a Maria. Aquest fil obeeix a la naturalesa intrínseca de la nostra humanitat dual entre el femení i el masculí còsmics, entre el celeste i el terrestre, que tan bé s’expressa geogràficament i simbòlicament en la muntanya que toca el cel.