El vers en la seva mesura

«¿Quina tomba donar-te/ si ets constant resurrecció?», escriu en la seva més justa mesura en un poema de dos versos el poeta, editor i traductor Antoni Xumet Rosselló (Port de Pollença, 1971) a La justa mesura del fred (Cafè Central).

No en calen pas més, de versos, per dir tot el que cap en la consciència de qui descobreix, amb meravella, que la mort no existeix. Moren els cossos (si bé de les tombes en neixen flors), però no moren aquells que són recordats. I és per aquest motiu que «En retrobar-nos,/ a l’altra banda,/ no pesi més la cendra/ que la memòria». Cal que hi creguem, en aquesta altra banda, des del moment que som capaços d’imaginar-la i, per tant, de veure-la i de viure-la en el moment present.

La poesia, la gran poesia, no només són paraules: és experiència pura. Els ornaments distreuen el focus del que es vol dir. D’aquí ve la concisió que en els seus versos mostren alguns poetes com Antoni Xumet Rosselló, capaç de descriure amb uns pocs versos la travessa entre la vida (tota una vida), la mort i la vida que segueix: «Una mà amiga/ ens diposita l’òbol/ per al vell barquer.// D’aquesta riba,/ què en recordarem?// ¿Anàvem o veníem?».

Podríem parlar de reencarnacions: els jueus de l’Antic Testament hi creien com hi creuen budistes i hinduistes; podríem parlar també de la vida personal de cadascú entesa com un parèntesi històric entre dos cels, o entre dos llimbs, ja que no recordem si alguna vegada hi vam ser, aquí, però en tenim alguna intuïció des del moment en què ens ve al cap de pensar-hi. Es diu que tot el que és pensat existeix, si més no, per ell mateix. I amb el poeta, com si d’un Hermes es tractés, com a portador d’aquesta subtil raó que obre les orelles per a l’escolta del que hi ha a l’altra banda i que, agusant els sentits espirituals, s’obre a un diàleg entre els vius i els morts en una conversa sacra un cop s’ha travessat la frontera de la mort física: «Parlaves, des de l’altre costat,/ però jo ja no podia sentir-te. És la mort/ que ens impedeix el diàleg. T’escolto».

Feia temps que no llegia uns poemes sobre la metafísica de la mort expressats d’una manera tan precisa com preciosa per com el tema de la mort és un tema tabú en la nostra societat materialista i amb raó, ja que, des d’aquesta perspectiva, mort el cos mort tot. Però, no és veritat, per a alguns de nosaltres, que «El record/ és un res davant/ tombes buides». El res, que alena per sobre de la tomba, salva del seu buit, ja que el res és paraula viva, és paraula santa quan és transportada per l’amor.

L’amor és sempre més poderós que la mort perquè l’amor és la mateixa vida que en la seva amplitud i profunditat conté la mort corporal. I és des d’aquest saber que el poeta exclama en tan sols tres versos: «Els cims més alts/ ens aproparen a Déu/ com ens envaïren de glaçada».

En la llei de correspondències els extrems es toquen. La mesura del fred és la mateixa mesura que Déu? Sí. L’un a cada extrem. El fred que glaça, com la calor extrema d’aquella febre que en passar el llindar ens duu a la mort física, són mesures humanes per aproximar-nos al que no sabem, però que sentim en la seva més genuïna radicalitat existencial.