Una protesta que ressona com una advertència

Les protestes dels treballadors de Freixenet, aquest dimecres davant del Parlament de Catalunya, van molt més enllà d'un conflicte laboral puntual. Són el reflex d'un malestar profund i creixent davant la pèrdua de drets, la deslocalització encoberta i la precarització progressiva dins d’un sector que, paradoxalment, projecta una imatge d’èxit i projecció internacional.

El cas de Freixenet és paradigmàtic. L'anunci d'un expedient de regulació d'ocupació (ERO) que afecta fins a 180 treballadors i treballadores no s’ha produït en un context de fallida ni de crisi severa, sino en una empresa que forma part d'un gran grup globalitzat com és Henkell Freixenet, amb capacitat de producció deslocalitzada i una estratègia orientada als grans volums i als costos mínims. Aquest ERO, que la direcció ha intentat maquillar amb propostes de recol·locació en plantes d'Alemanya i Itàlia, ha estat rebutjat de ple per la plantilla, que considera inviable aquest tipus de mobilitat forçada, tant per raons personals com pel desequilibri econòmic i social que implica.

Però el malestar no s’acaba aquí. Diverses veus del sector del cava han expressat temor davant d'un possible canvi d’estratègia de la multinacional, que podria reduir la producció de cava tradicional i apostar per vins escumosos amb temps d’elaboració més curts i costos més baixos. Una decisió d’aquest tipus no només alteraria l’equilibri industrial del territori, sinó que tindria conseqüències directes en el conreu de la vinya al Penedès, amenaçant un model agrícola arrelat i generador de valor afegit. Substituir cava per escumosos ràpids és, en el fons, una aposta per la quantitat i l'eficiència immediata a costa de la qualitat, la tradició i el futur del territori.

La manifestació al Parlament, i les converses amb els grups polítics, expressen una voluntat clara: que el país no miri cap a una altra banda mentre es desmantellen feines dignes en una indústria emblemàtica del Penedès. I que s’exigeixi a les empreses que, si volen beneficiar-se dels actius de territori —marca, vinya, tradició—, assumeixin també el compromís social que això implica.

No es tracta només de xifres, sinó de persones i comunitats. De famílies que veuen com es posa en risc el seu futur per decisions que responen a criteris impassibles de mercat. La política —des del Govern fins a l'últim ajuntament afectat— té el deure d’implicar-se, de defensar la indústria arrelada i de garantir que la transició cap a nous models no es faci mai a costa dels treballadors ni del territori.

Perquè el que avui passa a Freixenet pot passar demà a qualsevol altre celler, a qualsevol altre sector. I la societat no pot permetre que el cava, símbol d'identitat i de projecció, es converteixi també en exemple d'injustícia.