Els pisos turístics i el preu de viure-hi

La proposta de sanció de 42.007 euros a un habitatge d'ús turístic de Sitges que, amb una sola llicència, comercialitzava set allotjaments independents posa de manifest les dificultats de controlar una activitat que ha adquirit un pes considerable en alguns municipis del litoral. Més enllà de la presumpta irregularitat, el cas reobre un debat que no es pot desvincular de les dificultats creixents per accedir a un habitatge de lloguer.

La proliferació dels pisos turístics no és l'única causa de l'encariment dels lloguers, però tampoc es pot ignorar la seva incidència en un mercat caracteritzat per l'escassetat d'oferta. En municipis amb una forta demanda turística, la rendibilitat dels allotjaments de curta durada pot afavorir que una part dels habitatges es destini a aquesta activitat en detriment del lloguer residencial. El fenomen és especialment preocupant quan afecta poblacions on els residents ja tenen dificultats per trobar un habitatge a un preu assumible.

Sitges constitueix un exemple significatiu. Segons les dades municipals, disposa de 1.740 habitatges d'ús turístic registrats sobre un parc de 19.230 habitatges. L'Ajuntament ha incorporat aquest any una eina tecnològica basada en intel·ligència artificial per identificar possibles irregularitats i millorar la supervisió del mercat. És una iniciativa que evidencia la necessitat de disposar de més informació i de mecanismes d'inspecció eficaços. La regulació només resulta útil si les administracions tenen capacitat per garantir-ne el compliment.

El debat també ha arribat a Vilanova i la Geltrú, on s'ha plantejat la possibilitat d'incrementar la fiscalitat dels habitatges turístics i destinar els recursos obtinguts a polítiques d'habitatge. És una proposta que mereix ser examinada, tant per la seva viabilitat jurídica com pels efectes econòmics que podria comportar. En qualsevol cas, posa sobre la taula la conveniència que els beneficis derivats de l'activitat turística contribueixin també a afrontar les necessitats residencials dels municipis que l'acullen.

Cal evitar, tanmateix, les simplificacions. El turisme representa una font important d'activitat econòmica i ocupació al Garraf i al Penedès, i els allotjaments turístics regulats formen part d'aquesta realitat. La qüestió no és contraposar turisme i habitatge, sinó establir uns límits que permetin compatibilitzar-los. Una activitat econòmica legítima no hauria de desenvolupar-se al marge de les necessitats de la població resident, especialment quan competeix per un recurs tan limitat com el sòl residencial.

Fa unes setmanes, en aquestes mateixes pàgines, reclamàvem una resposta més decidida a la crisi de l'habitatge, amb més construcció assequible, rehabilitació i agilitat administrativa. Aquelles mesures continuen sent imprescindibles, però han d'anar acompanyades d'una gestió més rigorosa del parc immobiliari existent. Construir nous habitatges és necessari; evitar que una part dels disponibles deixi de complir una funció residencial també ho és.

Les administracions locals han de disposar dels instruments legals i dels recursos necessaris per ordenar aquesta activitat, perseguir les irregularitats i avaluar-ne els efectes reals sobre el mercat del lloguer. Les decisions han de fonamentar-se en dades objectives, tenir en compte les particularitats de cada municipi i garantir la seguretat jurídica.

L'accés a l'habitatge no depèn exclusivament de quants pisos es construeixen, sinó també de l'ús que es fa dels que ja existeixen. En un territori on el turisme i la demanda residencial conviuen amb una intensitat creixent, preservar aquest equilibri constitueix una responsabilitat pública que no es pot ajornar.