Som capaços de viure sense guerres?

I més enllà d’aquestes qüestions íntimes, n’hi ha d’altres que em colpegen: Com pot una persona arribar a matar-ne una altra? Com pot algú justificar una guerra amb excuses buides o interessos amagats? Com pot ordenar bombardejos sabent que allà hi ha persones com tu i com jo, sense cap responsabilitat en les decisions dels seus governants?

Em pregunto si no ha arribat l’hora, com a espècie, de fer un salt qualitatiu.

Tenim la capacitat tecnològica per alimentar tothom, per entendre’ns i connectar-nos d’un extrem a l’altre del Planeta. Sabem que la Terra és finita i que compartim un destí comú. Però actuem com si encara fóssim els primers homínids, que lluitaven per un tros de terra, convençuts que el seu enemic era el de fora i que només podien sobreviure conquerint.

Aquelles guerres potser tenien una lògica: desconeixien els límits del planeta i les seves conseqüències. Però avui, continuar matant i destruint en nom del poder o del benefici econòmic o amb l'excusa de qualsevol religió és no només inhumà, sinó profundament irresponsable i retrógrada.

Estem repetint els errors del passat, però amb míssils, drons i armes de precisió. La cursa per veure qui pot destruir més i millor continua. I això, en ple segle XXI, ja no té cap justificació.

La pregunta que ens hauríem de fer és clara: podem imaginar una altra manera de viure plegats i de quina manera podem fer avançar les ments ancorades en el passat?

A Vilanova i la Geltrú vam començar, el febrer del 2022 quan va començar la guerra d'Ucraïna, un petit gest: les Cantades Populars pel Planeta i la Pau. Cada dijous, en espais públics, ens reunim tothom qui vol per cantar. Per expressar amb música allò que les paraules soles no poden: que volem un món sense guerres, amb respecte per la vida, amb dignitat per tothom.

Aquest gest, senzill però poderós, podria multiplicar-se i - a part de les responsabilitats, aptituts i possibilitats de cadascú -, imaginem milions de persones, arreu del món, dedicant una hora cada setmana a fer visible el seu compromís amb la pau i la justícia. Cantant, creant, expressant-se. No per odiar ningú, sinó per fer un crit comú i positiu: 

JA N'HI HA PROU!!!

La Pau no és una utopia. És una construcció col·lectiva. I comença amb accions concretes.

Les guerres són decisions d’uns pocs. Però la Pau és responsabilitat de totes i tots. I és hora de forçar aquest canvi d’exigir que els governs parlin, dialoguin, s’escoltin i deixin enrere la violència.

El món que deixarem serà l’herència dels qui vindran. Fem que valgui la pena.