Tres sortides

Per tant, agradi o no als que ens manen a tots els nivells, cada cop son més habituals els comentaris sobre com resoldre aquesta situació cada vegada més embolicada i perillosa. Depenent de la posició ideològica de cadascú, evidentment. I de la situació en què està en aquests moments el nostre país/estat.

Perquè, donant-hi una ullada, veiem que tenim un govern -agradi més o menys- de coalició. Amb un PP majoritari -no ho oblidem- amb137 diputats i un PSOE amb 120 que poden ambdós fer coalicions de govern des de la seva majoria relativa. També tenim dos grups amb una quantitat apreciable de diputats (Vox amb 33 i Sumar amb 27) que podrien col·ligar-se amb els grups anteriors (naturalment als afins) sense arribar, amb ells sols, a la majoria. I finalment, una colla de grups (4 i el Grup mixt) amb entre 5 i 8 membres que podrien, ara si, ajudar a alguna de les 2 coalicions anteriors a assolir la majoria. De fet, és el que passa amb el govern actual, Una coalició PSOE + Sumar que gaudeix del suport, més o menys negociable i negociat, dels diversos nacionalismes.

Una situació en la qual cap de les combinacions de dos dels grups amb pes específic aconsegueix la majoria dels 175 escons suficients per governar i només la combinació del govern actual (PSOE + Sumar) té prou entitat i afinitat ideològica com per intentar aconseguir dels grups minoritaris, els 28 vots que els manquen pels 176 necessaris. Les altres 3 possibles “aliances bàsiques” (PSOE/PP, PSOE/Vox i PP/Vox) queden excloses, sobretot per raons ideològiques o estratègiques, pensant ja en les properes eleccions.

Ara ens podem preguntar quines sortides planteja la constitució per una situació com aquesta, al marge de la d’intentar mantenir l’equilibri inestable d’aquests dos anys, sense pressupost aprovat i amb altres problemes de funcionament. La resposta és ben simple. Amb una dicotomia evident. Intentar mantenir l’equilibri actual a base de sortejar amb més o menys encert els problemes que sorgeixin, i refent contínuament l’equilibri inestable de la coalició de govern, o anar de cap a unes eleccions anticipades el més aviat possible.

I aquí és on, els diversos grups amb opcions a treure profit de les eleccions (anticipades o no) difereixen en el camí a seguir.

Perquè el PP, ajudat per la seva implantació majoritària a nivell autonòmic, té claríssim que la seva millor sortida seria unes eleccions generals com més immediates millor. Amb un PSOE en hores més que baixes i amb problemes evidents en la col·laboració amb un Sumar que necessita com el pa que menja tenir més presència de gestió en el govern per evitar el paper de simple comparsa que habitualment té o se li atribueix. Però un PP que tampoc està tan segur com voldria de la seva supremacia, amb l’ombra de Vox encalçant-lo contínuament.

El PSOE, per la seva banda, ja ha manifestat la seva intenció de mantenir el govern fins 2027, quan es tanqui el cicle. Per un costat, perquè així tindrà temps per intentar refer-se de la patacada rebuda per l’afer Abalos-Santos Cerdán-Koldo i, si les coses no empitjoren, intentar que Pedro Sanchez refaci la seva honorabilitat o, en cas contrari, pugui fer una transició tranquil·la ajudada per la renovació local i autonòmica que, segur, haurà d’emprendre. Per tant, la seva solució, la segona, seria el tant castellà “sostenella i no enmendalla” un cop resolt el problema del seu finançament i funcionament.

Però hi ha una tercera sortida que aquests dies es comença a suggerir. Que els grups menors, els que avui garanteixen la majoria absoluta amb els seus escassos (però valuosos) vots, facin una manifestació explícita de suport al govern actual, sigui en una moció de confiança o en una reorganització del govern, que permeti arribar a 2027 amb el problema resolt o, com a mínim, encarat. I, detall important, amb les eleccions locals i autonòmiques ja fetes i definint el panorama electoral de les generals. Donant joc a la política en el seu sentit més clàssic.