L’enyor d’en Joan Salvat i Papasseit

Gran poeta i articulista, el seu estil traspuava optimisme i eufòria, malgrat que la seva salut no tirava coets. La seva obra va romandre uns altres 30 anys més en un oblit del tot immerescut. Fins que sorgiren autors de la "Nova Cançó" que van posar música a alguns dels seus poemes.         

S'autoconsiderava de lletres i amb poca capacitat imaginativa. Per això, però, feia per copsar íntimament qualsevol de les seves vivències. Transcric una cita seva que palesa la immensa fondària dels seus sentiments: "mai no he escrit sense mullar la ploma al cor, amb un tarannà espantadís ". 

Orfe de pare als 7 anys, la mare el dugué a l'Asil Naval i als salesians, on romangué ben pocs mesos. Allí, va aprendre a llegir i escriure, una micona i a batzegades. Li tocava treballar en oficis com aprenent d'adroguer o tallista d'escultura religiosa. Els fets de la Setmana Tràgica (any 1909) motivaren la seva politització. Dos anys més tard, conegué el llibreter anarquista Emili Eroles, que tenia una parada de llibres al Mercat de Santa Madrona. Fou l'indret on compartí tertúlia amb Joan Alavedra i altres apassionats dels llibres i la política. Moment per a començar a llegir obres d'autors que conformarien la seva línia ideològica i els seus temes d'interès: Nietzsche, Ibsen i Gorki, entre d'altres.

Amb el propi Eroles i altres amics, s'apuntà a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, entitat on arribà a ésser secretari general. Allà tingué l'ocasió d'accedir a obres de Joan Maragall, Mn. Cinto Verdaguer i Leon Tolstoi, entre d'altres. També va poder conèixer i escoltar conferències d'Eugeni d'Ors, Lluís Companys, Josep Ortega i Gasset o Francesc Layret. Gairebé sempre partia de la realitat diària i de les novetats que li reportava la premsa i la correspondència per a bastir tant els seus escrits en prosa com en poesia.

Un altre tret prou remarcable de la seva obra rau en el tractament de l'amor i l'erotisme. Particularment al llibre "El poema de La rosa als llavis". Heus ací un pírric tast que certifica la finesa en aquest camp: "deixa't besar i si et queda enyor besa de nou, que la vida és comptada".

En cloure aquest article, em prenc la llicència íntima de fer un mini-tast del propi autor: 

"Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l'heu demanada.

I si l'heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja."