La filosofia que il·lumina, cura

Tant una novel·la com una autobiografia pot ser, si se’n té el talent, el geni, una obra d’art. També pot ser salvífica alhora que artística, una obra assagística o filosòfica. Tenim exemples en Michel de Montaigne, Friedrich Nietzche, María Zambrano, l’escriptura dels quals al mateix temps que il·lumina el pensament, cura, opera com un bàlsam per a les ferides de la nostra humanitat.

Aquestes reflexions sobre l’escriptura i les seves virtuts són a propòsit de la lectura de Cartografies (Edicions del Bullent), de Rosa Mascarell Dauder (Gandia, 1963). Escriptora, gestora cultural i artista amb una personalitat remarcable, Rosa Mascarell és llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació i Màster en Estètica i Teoria de les Arts. Membre del Patronat de les Fundacions María Zambrano i Francisco Brines, va treballar com a secretària personal i documentalista de la filòsofa María Zambrano. Tot aquest bagatge artístic i intel·lectual es reflecteix en la intensitat i profunditat del pensament que habita en els capítols de Cartografies, un assaig amb el qual l’autora va obtenir el Premi Josep Vicent Marquès d’Assaig, dels Premis Ciutat de València.

L’agent provocador de l’escriptura de Cartografies és una ferida emocional de grans proporcions. Això no obstant, l’autora va comptar amb la força de la pròpia capacitat de pensar, de meditar sobre el que estava passant a partir del moment en què va dir prou d’una situació personal insostenible. Fora de la llar, exiliada de la vida anterior, va anar trobant acollida en cases d’amics i va començar a donar-se permís per a gaudir de petits moments de calma que a poc a poc van mitigant el dolor, obrint una escletxa a una vida que es vol viscuda amb plenitud. En aquesta situació límit en resulten amics també els llibres dels seus filòsofs de referència, tant els clàssics com els més contemporanis com els de María Zambrano, que tantes inclemències personals va patir, la qual cosa sens dubte va contribuir a la seva filosofia encarnada i útil per a la vida, extraient or de l’experiència, també la negativa, com amb coratge fa Rosa Mascarell en les reflexions de Cartografies, ocupant per dignitat, ho remarca, el lloc que correspon a les dones: «Si la cultura ha de ser considerada un bé públic, la nostra obligació com a dones és fer-nos veure, ocupar tots els espais que desitgem ocupar i fer ús del discurs que ens pertany». No en va, Rosa Mascarell forma part de diferents associacions nacionals i internacionals que treballen per a la visibilitat i presència de les dones en tots el àmbits del saber, tots. De manera que al seu llibre l’escriptora va desgranant en quinze capítols una cartografia: un aplec de reflexions o camins que del personal van a l’universal, i de l’universal n’extreu el pensament i la cura filosòfica adient enmig del vaivé del nostre món cada vegada més complex i caòtic, com també més orfe d’aquells principis bàsics bons per a la vida bona. És a dir: una vida que permeti el desenvolupament de la persona en tota la seva plenitud i sempre en diàleg amb l’alteritat: «Crec que cal insistir en com ens construïm des de la mirada i l’apreciació dels altres». Cal recordar que els infants necessiten no només cura en les seves necessitats físiques sinó també afectives. Un infant no estimat creix neulit. Els humans, vulnerables físicament, ho som també emocionalment, i el fet de pensar-nos en amistat ens dona més dimensió humana. A través de les seves Cartografies ens hi invita Rosa Mascarell Dauder: «M’agradaria dialogar amb tu per a explorar juntes allò que podria ser una veritat...» Doncs endavant, som-hi.