Viatge al passat

Publicat per Petits Plaers de Viena en la traducció de Clara Formosa Plans, amb el llibre Viatge al passat Stefan Zweig mostra, una vegada més, la seva gran capacitat per narrar en a penes noranta pàgines una història de gran calat psicològic que aprofundeix en els efectes de la memòria sobre el present, ja sigui que s’hi projecti com una ombra, ja sigui que l’interfereixi per mor de la seva idealització. L’escriptor no ho diu de manera explícita, ho suggereix hàbilment: rere el fil conductor de l’argument s’hi llegeix la idea-força del filòsof presocràtic Heràclit: que en la vida tot flueix, que tot està en moviment i, per tant, que no ens podem banyar en el mateix riu: d’un segon a l’altre les seves aigües no són les mateixes, com a través dels anys tampoc ho som nosaltres, el corrent de la vida ens porta pels seus camins, i més quan ha passat gairebé una dècada, hi ha hagut una cruenta guerra pel mig i el gran oceà que separa el continent europeu de l’americà.

Viatge al passat, d’Stefan Zweig, és una novel·la retrospectiva que es va desplegant en una orfebreria de la paraula que va des del present al passat en un corrent del pensament: la narració en si. A Viatge al passat per una banda trobem un jove llicenciat d’origen humil que a base de treballar molt prospera dins l’empresa fins que és reclamat per l’amo per tal de fer-li de secretari a la seva llar per causa de la seva fràgil salut. Per l’altra banda, a la gran casa senyorial el jove gaudeix de les atencions i l’hospitalitat de la jove esposa amb un fill. En aquest càlid ambient domèstic d’alt nivell i confort, els joves es van acostant afectivament, la qual cosa crea enjòlit en el lector perquè res no es concreta, tot passa per la ment dels protagonistes. La passió continguda es dispara, però, poques setmanes abans que el jove sigui enviat a Mèxic amb un encàrrec de gran envergadura per a l’empresa. Davant la imminència de la partida els joves ja no amagaran l’amor que els tensa.

Amb un bon recurs narratiu, Viatge al passat comença amb la retrobada dels joves, ara ja no tan joves nou anys després. Ambdós es fan el pensament de viure de nou aquella passió condensada en pocs dies i que a l’inici de la separació va donar lloc a una emotiva correspondència que s’interromp amb la incomunicació entre Europa i Amèrica a causa de la Primera Guerra Mundial. Mentrestant, la jove ha enviudat i el jove s’ha casat i té descendència. En el viatge en tren que duu la parella a un lloc neutre per al retrobament efectiu dels seus cossos i les seves ànimes, el lector veu passar, a través de la memòria, el que en un temps hi va haver entre ells... Ara un i altra s’esforcen per a un acostament real, però... La intel·ligència narrativa d’Stefan Zweig dona la clau de lectura de la història present d’aquests antics amants a través de dos versos: «Al vell parc solitari i glaçat/ dues ombres cerquen el passat». Per associació d’idees, són, doncs, les ombres dels amants les que busquen retrobar-se  en aquell amor ideal que tan sols es va realitzar en uns pocs besos i abraçades furtives. Una dècada després, la realitat de la separació s’imposa i la memòria s’esquerda fent bona aquella dita que proclama que rarament les segones vegades reïxen. Com en totes les seves novel·les, també a Viatge al passat Stefan Zweig mostra la profunda coneixença que tenia dels moviments de l’ànima humana sacsejada pels vaivens de l’amor.