De fora vingueren…

Més endavant una certa preocupació per una proliferació en progressió  geomètrica.

I ara ja s’han convertit gairebé en una plaga.

Fins i tot recordo que uns nens -parlo d’any enrere- en van veure algunes cotorres i es van pensar que s’havien perdut i benintencionats ells van avisar a la policia per si podien trobar els seus amos. Ves, quina santa innocència. Després de grans ja han conegut la veritat de les cotorres campant pels parcs de la ciutat.

I sempre que et trobes amb una espècie invasiva no autòctona et preguntes com han arribat fins aquí, la cotorra nostrada és invasiva perquè pot arribar a ser un perill per la fauna pròpia del territori i no autòctona, doncs està clar venen la majoria d’elles de sud Amèrica però ja s’han assentat a la nostra ciutat i és ocell comú sense que hagi perdut però els inconvenients habituals d’espècies que no corresponien a les nostres latituds.

Hi ha la llegenda urbana que explica es van escapar unes quantes parelles del zoològic i s’ha anat reproduint comptant-ne avui amb més de 10.000 individus de l’espècie només a Barcelona però aquesta teoria ha estat sempre desqualificada pels responsables del zoològic.

Per tant la tesi més plausible és que les primeres arribessin com mascotes d’algunes famílies.

Que si el nen o nen vol una cotorra? Doncs au! cotorra.

Que faria bonic en el jardinet o balcó de casa tenir una gàbia amb animalons exòtics, doncs parell de cotorres i “palante”.

Que l’avi o àvia en tingui cura i quan se’n afarti que li obri al porta de la gàbia, i au!, a colonitzar els espai verds.

Que el padrí volia fer un regal original, sorprenent doncs una cotorreta pit gris i el nen primer més content que un gínjol però després se’n cansarà ben aviat. I au! a volar que són quatre dies...

Ja sabem que això dels animals de companyia és un àmbit ampli i a vegades inexplorable.

Segons el experts entre els anys setanta i vuitanta de segle passat la cotorra estava al capdavant de mascotes casolanes, més enllà dels recurrents gats i gossos.

I mira, ara resulta que ja són un element gairebé imprescindible en el panorama dels nostres parcs i jardins.

Total que mica en mica i amb taxa de reproducció alta ara els nostres parcs estan pràcticament ocupats per les cotorres i aquestes han allunyat a algunes espècies que de sempre havíem tingut.

De fora vingueren i de casa ens tragueren...

I anar fent.

Perquè a més abans a les cotorres les veies o les intuïes a les capçanes dels arbres entre les branques, les escoltaves més que no pas els veies però ara ja s’han descarat i les pots trobar al terra competint i barallant-se amb els coloms per pessigar qualsevol tros de menjar que puguin trobar. Segons com podrem contemplar autèntiques batalles per una mica de menjar o veure les diferents estratègies grupals per aconseguir alguna presa o tros de menjar... I si s’hi afegeixen les gavines la cosa estarà al complert.

Però més enllà de l’exotisme que puguem trobar en les cotorres (ara ja de diferents espècies, “Aratinga mitrada” o Cotorra de Kramer” que són més conflictives) com tot té els seus inconvenients i ja hem parlat de les expulsions de les espècies autòctones i encara hi hem d’afegir el perill que representen els seus nius ja que aquets poden arribar als 200 quilos de pes i a un diàmetre de dos metres amb el perill que poden representar pels passejants dels parcs si algun es desprèn.

En fi que les cotorres han demostrat una gran capacitat d’adaptació i si no s’aturen acaben essent una de les poques espècies que quedaran als nostres jardins i parcs.

No es tracta d’eliminar-les (o, sí) però potser si cal trobar algun sistema que redueixi la seva reproducció o de tant en tant caçar-ne algunes...

I encara més, tenen ara ja molt requesta els ensinistradors de cotorres en alguns parcs que cobren per fer-te la foto amb l’animalet en qüestió a les mans. De les pedres en treuen pans.

Sempre hi ha emprenedors que volen... com les cotorres.