Camins vers la coneixença de Palmira Jaquetti

El nostre país, Catalunya, ha crescut, no pas perquè hagi crescut en la seva geografia sinó perquè som més gent. Aquest fet aboca a un anonimat cada vegada més gran que no es veu trencat si no és en l’espectacularitat d’alguns personatges que fan soroll gràcies a altaveus interessats. Els nostres són temps de màrquetings. La flama que sosté el nostre país, però, sempre ha estat i és la mateixa: el treball incansable i vocacional d’uns pocs que sense fer rebombori alimenten la nostra cultura i dignifiquen el nostre imaginari col·lectiu. Un d’aquests personatges de qualitat humana que han dignificat i nodrit el nostre patrimoni cultural català va ser Palmira Jaquetti i Isant. L’any 2020 es va commemorar el 125è. aniversari del seu naixement a Barcelona l’any 1895. Aleshores vam tenir l’oportunitat de conèixer significatives dades biogràfiques de Palmira Jaquetti: s’havia divorciat del pintor belga Enric d’Aoust, a la Vall d’Aran s’havia afillat Guillermina, i havia mort l’any 1963 arran d’un accident d’automòbil pels volts dels Monjos. Tenia 67 anys.

El meu camí vers la coneixença de l’obra de la poeta, musicòloga, compositora, folklorista i traductora Palmira Jaquetti, que durant una pila d’anys va tenir una participació molt activa en les missions que van donar lloc a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, hi ha el seu vessant de pedagoga del qual en vaig tenir notícia, anys enrere, a través d’un alumne seu a l’Institut-Escola: Vicenç Biete Farré (1921-2015), que tenia casa a la població prioratina de Cabassers, d’on era originària la seva mare. Biete va escriure sobre la història i toponímia de Cabassers, que vaig adoptar de seguida en la meva correspondència els dies en què amb la família hi passava l’estiu. Mai no vaig escriure Cabacés, i celebro que, finalment, la població hagi retornat al nom antic que el franquisme havia castellanitzat. Vicenç Biete: editor, toponimista, historiador i geògraf, més d’una vegada em va parlar amb entusiasme de Palmira Jaquetti, la mestra que li havia deixat tanta empremta i que, sens dubte, havia estat qui havia encoratjat la seva vocació de geògraf i historiador.

I com que tots els camins porten a Roma, amb curiositat i delícia pel torrent de belles paraules, llegeixo el llibre Torneu-vos cant. Palmira Jaquetti i els dies a Arties (Pagès editors), de Meritxell Nus. Al llarg de deu capítols, Nus ofereix als lectors una recreació biogràfica de la vida i obra de Palmira Jaquetti partint del camí pirinenc de la Vall d’Aran, on Jaquetti faria casa primer a Salardú (1940-1944) i després a Arties fins al 1963. A la Vall d’Aran passaria temporades i entraria en un contacte més estret amb la gent de muntanya que li havien facilitat la recopilació de cançons i músiques populars del Pirineu en aquelles missions que, juntament amb Maria Carbó (1899-1989), havien començat l’any 1925. Entre 1925 i 1934 Palmira Jaquetti va realitzar tretze missions, algunes de les quals acompanyada del marit.

Amb capacitat imaginativa i immersió psicològica, i amb un llenguatge que sovint s’acosta a la prosa poètica i a la reflexió íntima: «escriure és com endinsar-se en un bosc», Meritxell Nus (Estac, 1985) ha escrit una biografia novel·lada, un homenatge creatiu a Palmira Jaquetti partint del seu fil de coneixença. A la població aranesa d’Estac havien allotjat Jaquetti: el seu padrí (el seu avi) havia conegut la folklorista en la seva estada a la casa familiar quan ell tenia quatre anys. «Jo he crescut en aquesta mateixa casa», confessa Meritxell Nus a Carme Oriol, que ha escrit el pròleg del llibre Torneu-vos cant. Amb gràcia narrativa, Nus va incloent al text paraules de Palmira Jaquetti, ja siguin procedents d’unes memòries que va escriure en els darrers anys, ja siguin extretes dels minuciosos memoràndums de les missions realitzades a l’Alt Urgell, Andorra, el Pallars, la Ribagorça i la Vall d’Aran. En el transcurs d’aquelles missions Palmira Jaquetti va quedar enamorada de la Vall d’Aran de per vida, i des d’unes imaginades estades a Arties (hi anava sempre que podia), Meritxell Nus ha escrit un relat retrospectiu en el qual es va desplegant la rica, lluminosa i sensible personalitat de Palmira Jaquetti i Isant, trenada amb els fets dramàtics que tant la van fer patir, si bé la música i el cant sempre li van ser companyia, inspiració i bàlsam.