Que diu que no li agrada la disciplina

Fa pocs dies, la sra. Hurtado, presidenta de l’associació de mestres Rosa Sensat, va inaugurar la temporada de les polèmiques escolars a TV3 -la seva- declarant que la disciplina a l’escola li semblava militar i que no permetia la llibertat de pensament de l’alumnat, vaja, que això de la disciplina era un concepte antiquat, propi de temps obscurs i que resulta absolutament indesitjable en l’escola catalana d’avui dia. Clar que sí, o és que algú va observar algun indici de disciplina a la casa dels teletubbies? No, oi? I que no eren feliços?

Entenc que amb tota la bona fe que et donen gairebé un milió d’euros d’ingressos anuals (declarats al 2023 per l’associació, no per la sra. Hurtado) s’estableix una contraposició miop entre disciplina i llibertat. On hi ha disciplina no pots fer el que vols i per tant no hi ha llibertat. És el que passa quan llegeixes poc -no ets pitjor persona, és clar que no- però no has acabat de veure les implicacions de les paraules. La disciplina interna és precisament el que farà lliures els nanos. La disciplina d’entrenar tot i el mal temps, d’estudiar tot i que ja em sona, d’endreçar l’habitació tot i que no passa res i moltes per l’estil seran les que els deslliuraran de la tirania de la mandra, la dictadura de la satisfacció immediata.

Pero no només això. Anem directament a l’escola i prohibim la disciplina, arraconem-la, despatxem al mestre militarista que gosi imposar alguna cosa semblant a la disciplina a la seva aula! Va home! No ens quedem en declaracions i paraules boniques i endavant, portem la quitxalla a la llibertat sense traves, sense límits, confiem en el seu bon sentit, en la seva bondat natural. Aquest discurs tan bonic l’hem de mantenir també quan apareguin la violència o l’assetjament. Perquè, ni que sigui puntualment, apareixeran. Des del petit marrec que domina el sorral amb quatre anys perquè físicament està per davant dels altres, fins a l’adolescent que reprodueix conductes i estereotips violents amb els quals ha estat bombardejat durant hores. Els altres ho pateixen. Però la disciplina és dolenta.

El problema no és tant si hi ha disciplina, o sigui, normes, perquè n’hi haurà tant sí com no, sinó quines normes són i qui les imposa. Si no ha fa el mestre, ho farà un altre. En principi, m’estimo més que sigui un adult responsable qui marqui les pautes de conducta acceptables i les distingeixi clarament de les inadmissibles. El que no passarà és que nens i nenes de quatre anys, sense la intervenció coaccionadora d’un adult, dialoguin en pau sobre la generositat i facin torns per gaudir del rasclet al sorral. El que no està passant és que a les aules de secundària, sense disciplina, es pugui aprendre res o es pugui conviure dignament. Podeu culpar els professors i les professores si això us tranquil·litza, però és el que hi ha. Precisament, aquesta mena de discursos no ajuda gaire el professorat novell. Si la disciplina és quelcom tan lleig, és d’esperar que molts mestres no vulguin sentir-se còmplices d’imposicions militaristes. Equipats amb aquesta confusió mental, observaran, amb el pas dels cursos, com els nanos creixen i els problemes s’hereten.

El que la sra. Hurtado vol extingir suposo que és l’autoritarisme. La imposició arbitrària basada en el poder que dona -només a la infància- la superioritat de l’adult. Les normes han de respondre a uns valors democràtics i cívics, han de poder ser debatudes, reflexionades, argumentades i enteses. Però han de ser efectives. Confondre disciplina amb autoritarisme és com no distingir entre dieta i fam. Una dieta saludable no té res de dolent. I si no, deixem-los rodejats de gominoles i confiem en el seu bon criteri.

Vinga nois, siguem positius!