La Camerata Eduard Toldrà ha reblat el clau

Ho han tornat a fer!  Els entregats músics de la Camerata E.T. ens acaben de demostrar un cop més, el proppassat 26 d’octubre, a l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la G., que saben què es porten entre mans. S’hi han tornat a deixar la pell.

Tres mesos abans, pel juliol, ja els havíem escoltat en un concert extraordinari, amb Salvador Brotons dirigint i Jordi Pons com a solista, ofert en una data situada a 40 (quaranta!) anys de la seva presentació com a Orquestra de Cambra del Garraf.

Pel juliol el públic va omplir l’Auditori E. Toldrà. Ara, amb Edmon Colomer dirigint i Albert Guinovart de solista, el públic ha tornat a exhaurir les localitats i n’ha sortir, un cop més, entusiasmat.

En aquesta temporada 25/26, dedicada a celebrar el 40è aniversari de l’orquestra, tindrem més concerts de gran qualitat que tornaran a exhaurir les localitats de l’auditori, segur. Estiguem atents a les dates previstes.

Ara bé, què passarà a partir de la propera temporada, la 26/27? 

La Camerata E.T. ha sobreviscut a tots els tsunamis i tornados possibles i imaginats, té una mala salut de ferro que en qualsevol moment...la pot portar a l’extinció. M’explico: malgrat que els resultats artístics de l’orquestra siguin portentosos, malgrat que el públic s’hagi fet addicte de “la seva” petita orquestra, la Camerata E.T. segueix atrapada en la precarietat i l’escassetat de recursos.

La música que proposa i defensa la Camerata no és ni de bon tros comercial, no és lucrativa, no s’adapta al “mercat”, no forma part de la gresca estiuenca,.... requereix atenció i silenci.

I aquest és justament el seu taló d’Aquil·les. Les Administracions públiques així com el mecenatge privat aporten els recursos econòmics per a la viabilitat de l’orquestra, cosa que és d’agrair, altrament la Camerata E.T. desapareixeria. Dit això, el malbaratament dels sempre escassos recursos econòmics és colossal i necessita una urgent millora i optimització. Resulta tant absurd com incomprensible que el gran esforç (econòmic, humà i artístic) que suposa posar en peu una producció complexa com la darrera (amb una plantilla orquestral nodrida, solista, etc.) es consideri amortitzada amb un únic concert. Sí, no m’equivoco: una setmana de treball intens per a fer possible... un únic concert! Això no és malbaratament de recursos? No hauríem de moure cel i terra (qui?) per a que el magnífic concert de fa pocs dies pogués repetir-se dos, tres, quatre vegades i pogués escoltar-se en dos, tres, quatre dels auditoris (habitualment infrautilitzats) del país?

Si la Camerata E.T. no aconsegueix aviat moure voluntats per a que totes i cadascuna de les seves 4 o 5 produccions anuals evitin morir el mateix vespre de la seva estrena, el seu futur serà inviable. La nostra privilegiada ciutat perdrà un actiu cultural de primer ordre i tots esdevindrem una mica més pobres. Haurem de recórrer a escoltar música a la capital i el país s’anirà desertitzant culturalment, doncs iniciatives de gran volada --no exclusives de la nostra ciutat--  com la que suposa la Camerata E.T., amb un llarg recorregut de 40 anys, hauran passat a millor vida. 

No badem, el moment és crític. Si ens deixem enlluernar pel magnífic rendiment de la nostra petita orquestra, si no rendibilitzem encertadament el seu funcionament, si no planifiquem a nivell de país la seva activitat, si no deixem de malbaratar diners, acabarem lamentant la seva pèrdua.

40 anys de feina poden passar a la paperera de la història. Com ho fem per a evitar-ho?