Que bonic ser d’un lloc!

Diumenge a les nou del matí vaig acabar al castell de Ribes. És molt bonic. Hi sortia la Mitja Marató Rural, una cursa de muntanya que passeja entre pedres, marges, camins i vinyes. Hi corria un dels meus nets.  

Diuen que cada any canvia el seu recorregut, per això té vint-i-un quilòmetres i vint-i-un i una mica més, mai és exacte. És tan poc exacte com que no hi ha línia d’arribada, ni cronòmetre, ni dorsals, ni classificacions, ni podis. Tot i així, hi havia molta gent.  

Convidaven a cafè, gentilesa de no sé qui. També donaven botifarres al final de la cursa, cuites amb carbó que havia regalat un tal Joan. Les taules de l’organització eren prestades  pels Xulius i el cartell l’havia fet de franc un tal Gerard, amb la participació de l’Ajuntament, que va decidir fer alguns retocs per què diuen les males llengües que hi havia alguna cosa que no els agradava.  

En fi, que tots aquests voluntaris i voluntàries van organitzar una cursa on el de menys era competir. Quin contrasentit, oi? Córrer per no guanyar. Que bonic!  

A la mitja rural, els premis no són pels primers sinó que els sortegen entre tots els participants sense tenir en compte la posició d’arribada, bàsicament perquè ningú la sap. No hi ha  copes, medalles, ni infumables cerimònies de lliurament de premis perquè aquí els premis es sortegen. Quina gran idea: un massatge, un sopar a la Farina, un passi pel Monocicle, una inscripció al cros del Margalló per a l’any vinent, un viatge en veler de quatre hores, un vermut a la premsa, un còctel o no sé què en un altre lloc, un jersei de Cal Serra, un parell d’entrades per al pessebre vivent, entrades de cine, un mes gratis al gimnàs, una bossa amb cremes de farmàcia, un lot de vins, un canvi de soles per les sabates… No ho he comptat però potser hi havia una vintena d’obsequis o més. L’únic premi que no es regalava era el de dos vermuts a la Clotxa per l’últim corredor. Ha estat l’arribada més aplaudida, jo m’he emocionat en veure aquelles dues noies  abraçant-se després d’aquell esforç, i clar, com que eren dues, aniran juntes a fer el vermut. M’ha encantat! A Ribes els últims són els primers.  

Llavors he tingut la sensació que a Ribes són diferents. Que segueixen sent de Ribes. Que segueixen sent un poble. I m’han fet enveja. Perquè jo, ja no sé d’on soc, ni si soc d’enlloc. Després, amb els sortejos dels altres premis, també he descobert que molts de Sitges han acabat a Ribes, perquè no es poden permetre viure al seu poble i també he sentit que hi havia uns quants exvilanovins. Que bonic ser d’un lloc. 

“Nosaltres som els de la mitja rural i fem el que podem” amb aquesta frase s’ha acomiadat el presentador del bigoti. A mi, m’ha agradat molt, trobo que ho han fet tots molt bé, tant, que si visc una nova vida, voldré ser de Ribes, encara que no tingueu platja, ni tren.