Al Vendrell, la transparència juga a fet i amagar

Al Vendrell tenim paraules que queden molt bé: transparència, participació, administració oberta, accés a la informació… Paraules elegants, de les que vesteixen molt en un discurs oficial i encara més en una presentació amb diapositives, gràfics de colors i alguna fotografia de grup..

Benvinguts a la gimcana!.

La primera prova consisteix a trobar l’apartat correcte. La segona, a localitzar l’expedient. La tercera, a descobrir si el document que busques hi és realment. I la quarta, si has tingut sort, a obrir-lo sense que l’enllaç et porti a una pàgina que sembla haver desaparegut en circumstàncies misterioses.

Si aconsegueixes superar totes les proves, enhorabona: potser ja estàs preparat per participar en un concurs televisiu d’aventures administratives. El premi no és un viatge al Carib, però almenys hauràs après a navegar pel web de l’Ajuntament sense necessitar una brúixola.

Aquesta tardor hem tingut un exemple prou il·lustratiu amb la documentació de la nova taxa de residus. Es va denunciar que els documents necessaris per consultar l’ordenança no estaven disponibles com corresponia durant el període d’exposició pública. El 20 d’octubre es va publicar un nou anunci amb accés a la documentació i a l’informe tècnic-econòmic, i es va obrir un nou període d’exposició pública.

És a dir, que la documentació va acabar apareixent i que es va corregir la situació. Una bona notícia, naturalment. Però també una d’aquelles situacions que et fan preguntar per què hem d’esperar que algú aixequi la mà perquè els papers apareguin allà on haurien d’haver estat des del començament.

Perquè no estem parlant de trobar les instruccions secretes d’una nau extraterrestre, ni del testament d’un faraó, parlem de documents públics que els ciutadans necessiten per saber què s’està tramitant i, si ho consideren oportú, presentar-hi al·legacions.

Però sembla que, de vegades, la informació pública també necessita una mica de vida social abans de sortir de casa.

El 26 d’octubre, el Ple municipal va aprovar per unanimitat una proposta per garantir la publicitat activa i l’accés àgil a la documentació pública municipal. Tothom d’acord. Fantàstic! No cada dia es produeix una coincidència tan agradable al món polític. Si algun dia aconseguim aquesta mateixa unanimitat perquè les coses funcionin a la primera, potser ens haurem de plantejar si vivim al Vendrell o en una dimensió paral·lela.

Ara bé, una cosa és aprovar que la transparència ha de funcionar i una altra és aconseguir que funcioni. La primera es resol amb una votació; la segona, amb feina.

I aquí és on comença la part interessant.

Perquè la transparència no consisteix a penjar una pàgina al web amb un títol molt bonic i confiar que el ciutadà tingui prou fe per trobar-hi allò que busca. Tampoc no consisteix a publicar tanta informació que, per entendre-la, necessitis un curs accelerat d’administració pública, un màster en arqueologia documental i una persona que et vagi dient: «No, no, aquest PDF no és, prova el de sota».

La informació ha de ser accessible, comprensible i disponible quan toca. No quan algú detecta que falta, no quan una entitat ho denuncia i no quan el calendari administratiu ja ha començat a córrer.

Perquè els terminis no esperen que els documents surtin de l’amagatall. El rellotge continua avançant, i el ciutadà que vol presentar una al·legació no pot fer-ho amb un document imaginari, per molt bona voluntat que hi posi.

I després hi ha una altra qüestió: no tots els ciutadans tenen temps per convertir-se en detectius. Hi ha gent que treballa, que té criatures, que cuida persones grans, que arriba a casa cansada i que encara ha de preparar el sopar. Pretendre que, a més, es dediqui a investigar els racons de la web municipal és afegir una nova assignatura obligatòria a una vida que ja va prou carregada.

Això sí, podria tenir sortides professionals. «Especialista en localització de documents administratius», amb experiència en expedients desapareguts, enllaços misteriosos i terminis que avancen sense esperar ningú.

I que consti que no es tracta de negar la feina que hi ha darrere de qualsevol administració. Els procediments tenen normes, els expedients s’han de tramitar i els serveis municipals necessiten organització. Naturalment. Però precisament perquè tot això és important, la publicació dels documents hauria de formar part del procediment, no convertir-se en una aventura secundària.

Potser caldria crear un nou servei municipal: l’Oficina de Papers que Han de Ser On Toca. No necessitaria grans instal·lacions ni una estructura de vint departaments. Només tres funcions molt senzilles: comprovar que els documents hi són, verificar que els enllaços funcionen i assegurar que qualsevol persona els pot trobar sense haver d’invocar els déus de la informàtica.

I, sobretot, una norma d’or: si el document ha d’estar disponible, que hi sigui abans que comenci el termini per consultar-lo.

Perquè la transparència no és un favor que l’Administració concedeix als ciutadans quan aquests insisteixen prou. És una manera de treballar i una condició perquè la gent pugui conèixer, entendre i fiscalitzar les decisions que l’afecten.

Al final, el ciutadà no demana veure els documents per afició a col·leccionar PDFs. Els vol perquè paga impostos, perquè les decisions públiques l’afecten i perquè té dret a saber què s’està fent amb els assumptes que són de tots.

Per tant, menys discursos sobre finestres obertes i més documents a la vista. Perquè la transparència no és un favor que l’Administració concedeix quan algú insisteix prou: és una obligació de funcionament i una condició bàsica de la vida pública.

Al Vendrell, els documents públics no haurien de jugar a fet i amagar.

I la transparència, encara menys.