Consideracions al voltant de les actuals polítiques de reciclatge

Ja ha passat molt de temps des que es va començar a parlar sobre la necessitat d’aplicar la regla de les 3R per a solucionar la problemàtica dels residus a nivell mundial. Fórmula que convé que repassem perquè s’ha anat manipulant i que es fonamenta en aplicar uns conceptes en el següent ordre: primer reduir que significa utilitzar menys d’alguna cosa, pensant que si disminuïm la seva demanda i també la seva producció reduirem el seu impacte ambiental. En segon lloc, en reutilitzar que com el seu nom indica, és usar el mateix producte tantes vegades com sigui possible aprofitant la vida útil del mateix. I en tercer lloc, reciclar, que significa donar una nova oportunitat a objectes o materials convertint-los en una altra cosa.

A Espanya mai hi ha hagut un veritable interès per aplicar seriosament aquests principis. En canvi, com s’ha fet amb les corporacions energètiques, s’ha  aprofitat el volum econòmic i l’opacitat del sector dels residus i el reciclatge per a teixir una xarxa d’intercanvis de favors entre les empreses  involucrades i els principals partits polítics.  
 
En els darrers temps aquest àmbit està experimentant una renovació d’imatge gràcies a la “nova recollida” de residus i la implantació dels contenidors intel·ligents, avui ja implantats a molts indrets de l’estat. A Catalunya també s’han anat desplegant als municipis de Barcelona, Girona, Centelles, Montmeló, la Seu d’Urgell, etc. El volum de negoci del sector és molt important, tant és així que a  nivell estatal hi ha hagut una autèntica pugna pels megacontractes d’escombraries que han arribat a 1.230 milions d’euros, entre FCC, Acciona, Urbaser, PreXZero, etc.  (El Español 22/05/25).
 
Els contenidors intel·ligents s’instal·len com a solució que pretesament ha de gestionar millor les 120 mil tones a l’any d’escombraries que es generen a Espanya i que a Catalunya fa que arribem a 477 quilos de deixalles per persona i any. Però atenció amb les xifres! Segons E-Notícies en el 2024 només a Catalunya, vam reciclar un 1% menys, tenint el pitjor percentatge de reciclatge dels darrers 5 anys. Aquests resultats sorprenen, ja que com ja hem comentat, en molts municipis catalans ja disposen d’aquests contenidors, per la qual cosa les dades qüestionen la seva eficàcia real.
 
Els nous contenidors es diferencien dels tancats perquè porten sistema d’identificació.  Targeta o clauer que es presenta amb molt màrqueting però que a efectes pràctics, si no ho flexibilitza l’ajuntament respectiu, passem de poder reciclar des de qualsevol punt o municipi i a qualsevol hora, a fer-ho en dies i horaris estipulats només des dels contenidors assignats al nostre domicili. La gent que passa el dia fora de casa, on llença els residus que genera,  a les papereres? No és això posar impediments per a què es recicli correctament?
 
Si ens posem a pensar ens adonarem que els contenidors intel·ligents no solucionen el problema de la quantitat ingent de residus que generem, però sí suposen un canvi d’imatge disfressat amb tecnologia. Ens explicarem, segons el Reial Decret 1055/2022 s’estableix que les empreses productores d’envasos, sota el paraigües d’Ecoembes són les  responsables d’assumir la responsabilitat financera i/o organitzativa de la gestió d’envasos, això inclou les operacions de recollida separada, classificació i tractament. Com ja vam recollir en un article anterior, El Salto diario informava sobre els resultats d’una investigació que demostrava com les grans empreses de begudes, alimentació, supermercats, petroquímiques, etc. que són les accionistes d’Ecoembes, maniobraven per fugir de les legislacions enfocades cap a la reducció de residus, actuant com a lobby de pressió per eludir la seva responsabilitat directa en la contaminació que produeixen.

Vivim en una societat on políticament ha interessat acabar amb el comerç de proximitat, amb el retornament dels envasos de vidre, la reparació d’electrodomèstics i demés, i en el seu lloc s’ha potenciat la venda en grans superfícies, a plataformes online, etc. En aquests espais el plàstic és un dels materials més usat per a envasos i embolcalls.
 
Un estudi recent revela que només els envasos de plàstic d’un litre contenen entre 110.000 i 370.000  microplàstics o nanoplàstics. El plàstic pot afectar el sistema immunitari, el cervell, la fertilitat, les hormones i possiblement generar diversos tipus de càncer. Com més petites són les partícules, més probabilitats hi ha que puguin entrar en els éssers vius i interferir en el seu metabolisme, amb els riscos potencials que sabem que això comporta.
 
Tot i aquests perills ja demostrats científicament, només a Espanya es consumeixen tranquil·lament uns 10 milions de botelles d’aigua diàries. Mentre el plàstic s’introdueix en el nostre organisme i també, per la seva durabilitat roman en abocadors i oceans, la industria de l’envasat i de la venda d’aigua, refrescs i demés s’omple les butxaques.
 
Canviant uns contenidors oberts per altres de tancats amb sistema d’identificació, no es soluciona el problema dels residus, però sí comporta altres problemes associats dels quals no es parla. Per començar encareix el sistema ja que augmenta el cost unitari del preu del contenidor, també el seu manteniment degut als sensors que porta incorporats.

El sistema d’identificació que en teoria vol fomentar la responsabilitat ciutadana, no garanteix per sí mateix uns millors resultats tal com ja reflecteixen les estadístiques, però sí concedeix el control absolut d’informació sensible a les empreses privades. Informació com saber, a través de  la freqüència  d’ús dels contenidors, si un habitatge està buit o no. Una preocupació més pel ciutadà; un abús més en la línia de la davallada de drets i llibertats que ja va començar durant la pandèmia.
 
La seva implantació comporta el cost econòmic i ambiental de l’eliminació dels  contenidors antics. Probablement un milió d’unitats hauran de desaparèixer (388.700 grocs, 300.000 verds, 300.000 blaus, més els de la resta i l’orgànica). No hauria de ser l’administració la primera interessada en tenir nets i ben mantinguts els contenidors antics i així aplicar coherentment en les seves actuacions els principis de les 3R?
 
Però tot això no interessa perquè la màquina política treballa per a mantenir l’statu quo del sector, la qual cosa vol dir, mantenir a qualsevol preu els privilegis dels lobbys del sector, com són Ecoembes i els de les grans empreses com és la mateixa FCC o Acciona i d’altres que no esmentarem per no estendre’ns més.
 
Per a qui no ho sàpiga, aquestes empreses, a més de compartir el fet de ser  multinacionals que cotitzen a l’IBEX35, les dues han forjat l’origen de la seva riquesa  empresarial al caliu del franquisme. Pel que fa a FCC està presidida per Esther Alcocer Koplowitz, marquesa de Casa Peñalver, una de les empresàries més poderoses del país. Com a dada del seu poder econòmic, la revista Forbes va publicar al 2024 que FCC havia pagat la quantitat de 283,5 milions en dividends als seus accionistes. Una ullada a la premsa oficial mostra com el seu nom, al llarg dels anys, se l’ha relacionat en diversos escàndols que miraculosament ha anat superant.
 
L’altra multinacional, Acciona presidida per José Manuel Entrecanales Domecq. Segons la revista Forbes, només el 2024 va cobrar 3,9 milions d'euros com a president i CEO d'Acciona, un 4,2% més que el 2023 (Forbes 28/02/25).  Des del seu passat franquista, Acciona ha continuat sent protagonista d'adjudicacions polèmiques i ha aparegut en investigacions sobre corrupció política sense conseqüències penals. Recentment, la companyia ha estat vinculada al cas Koldo, on la Guàrdia Civil ha identificat adjudicacions irregulars vinculades a polítics del PSOE, com José Luis Ábalos, Koldo García i Santos Cerdán.
 
L’ombra de les empreses que són beneficiàries dels contractes de neteja i reciclatge és llarga i allargada. El seu poder econòmic ha fet prevaldre els seus interessos per damunt de la societat i el medi ambient. Per això, el govern espanyol ha evitat crear un organisme públic per a controlar el sector i  ha permès, que s’autoregulessin els propis fabricants d’envasos agrupats sota la plataforma d’Ecoembes.
 
Aquest ambient totalment favorable a aquestes empreses explica que l’administració no actui davant la reclamació de l’Observatori de Residus i Greenpeace, que acusa a Ecoembes de rebre diners per reciclar per tots els envasos que porten el logotip del Punt Verd i el que acaba passant és que els que s’han llençat fora del contenidor o al medi ambient, no els assumeix, situació que fa que els acabem pagant nosaltres a través dels nostres ajuntaments. La perversió és tal que es preveu que les empreses contaminants cada any amb això s’estalvien 1.700 milions d’euros, pel que podem concloure que quants més envasos d’usar i llençar es produeixin i més quedin fora dels contenidors (exemple contenidor groc), més augmenta el seu negoci.
 
Encara que molta gent  no lligui caps, el posicionament de l’administració queda clar. El preu de reciclar, per exemple, tants envasos que s’haurien de limitar en origen o ser reciclats pels seus fabricants té un elevat cost econòmic i mediambiental. L’administració, en comptes de fer complir la llei i exigir els costos que segons Greenpeace corresponen a oligarquies empresarials, opta per augmentar la taxa d’escombraries a la ciutadania.
 
Els ajuntaments al·leguen que l’augment de la taxa és degut a una imposició europea, en canvi, el president de l’Asociación Nacional de Inspectores de la Hacienda Pública, Arturo Delgado, manifesta que això no és cert. Europa el que demana es que compleixin uns objectius mediambientals i que cada estat membre estableixi els instruments per a fer-ho. Però a  Espanya tot això està massa condicionat ja que com dèiem estem parlant d’un sector per on circulen patrocinis, donacions directes o indirectes a partits, portes giratòries, comissions o “mordidas”, etc.
 
Els polítics que ens haurien de defensar dels abusos del gran capital i revertir la dilapidació de recursos naturals cada cop més escassos, són els que sota la bandera de preteses polítiques  verdes i sostenibles, permeten que grans grups empresarials facin prevaldre es seus divindends per damunt de tot.
 
El Dr. Nicolás Olea, catedràtic de la Facultat de Medicina de la UB de Granada i moltes coses més,  ho explica molt clarament: Ens recorda de nou que reciclar és la darrera de les opcions, la clau del procés és reduir, que vol dir evitar que es posin en circulació, per exemple, envasos d’un sol ús. Reduir vol dir consumir menys i allargar la vida de les coses, per exemple usant envasos de vidre de retorn, reparant els utensilis però això no li interessa a cap empresari contaminant com PepsiCo, Coca Cola, Nestle o Mercadona...(accionistes d’ Ecoembes) que al capdavall són els  responsables de produir la contaminació en origen. Tampoc els interessa als politics acostumats  a beneficiar-se dels favors obtinguts a canvi de  concursos i licitacions públiques dels que acaben essent adjudicatàries les empreses de l’IBEX35 i d’altres grans grups empresarials.
 
En resum, estem davant d’una solució cosmètica que no aporta cap canvi real.

Tenir cura del medi ambient és responsabilitat de totes i tots, però veiem que l’administració només pensa que l’hem d’exercir nosaltres. Si parlem de responsabilitat, cal que l’administració comenci predicant amb l’exemple exigint que qui actualment es beneficia econòmicament d’utilitzar envasos d’un sol ús en el seu model de negoci,  compleixi amb la llei assumint els costos econòmics, ambientals i socials d’aquesta solució i no ens els traslladin a nosaltres, a través d’una taxa arbitraria.

I el que encara considerem que és més important, que l'administració d'una vegada per totes incorpori a les estratègies de sostenibilitat les solucions de retorn d'envasos i reutilització de materials. Les polítiques actuals destinen gairebé tots els esforços públics a mantenir l'status quo del negoci de la recollida d'escombraries i el reciclatge, quan el que necessitem són decisions valentes com limitar la circulació al mercat de determinats materials com és el plàstic tradicional provinent del petroli. La seva restricció reduiria enormement els costos econòmics del reciclatge alhora que evitaria problemes a la salut humana i ambiental.

La gestió dels residus en conjunt és una problemàtica multifactorial que acaba sagnant els abocadors del país i el medi ambient. Per això, és urgent treballar per acabar amb l'obsolència programada que fa que un producte després d'un curt període de temps deixi de funcionar i no compensi reparar-lo. Cap negoci ni pacte ni favor polític justifica dilapidar la salut de la gent, la contaminació dels ecosistemes i el malbaratament de recursos naturals que no són nostres sinó de les generacions futures.

Marta Domènech
Consultora de creixement personal