Els canvis

L’altre dia, quan arribava de treballar i aparcava el cotxe al pàrquing, em vaig adonar de com he canviat. O, millor dit, de com la Berta m’ha fet canviar en algunes coses.
La meva alçada provoca que sempre hagi de deixar més espai pel meu costat per tal de poder sortir amb relativa comoditat del cotxe. Ara no. Ara el deixo pel contrari perquè la Berta tingui espai quan baixi.

Suposo que tots tenim aquests principis absurds que ens fan sentir que controlem alguna cosa. Jo, almenys, en vaig acumulant uns quants. Un dia també us escriuré sobre les meves supersticions.

Aquestes petites coses no m’afecten, com sí que m’afecta ara, que l’horari de futbol de la Champions League sigui a les 21 h de la nit i a les 18.45 h de la tarda. Tothom sap que l’horari de la Champions sempre ha estat a les 20.45 h, els dimarts o dimecres. Ara pot ser que juguin fins i tot un dijous.
Em sembla imperdonable, un canvi que mai defensaré i que sempre retreuré. És com aquella persona que et diu: «Jo de petit era de l’Espanyol, però ara sóc del Barça.» Què?? Per respecte no ho diré, però ja no et respectaré mai com a persona, encara que puguis guanyar el premi Nobel de la Pau. Rata.

Sóc també, d’aquelles persones —ignorants, suposo— que agafo afirmacions populars i veritats banals d’amistats, com a meves. Com afirmar que el millor vermut és el de Reus. No en tinc ni idea, però un dia el vaig provar i em va semblar bo; ara ho defenso com si el meu avi hagués descobert la fórmula màgica del licor. O com el vi: que el vols sec o més afruitat? Com que sóc del Penedès, em faig l’entès, però no en tinc ni idea.
De vegades, es pot ser molt feliç en la ignorància.

Tinc un amic que aporta un bon grapat d’aquestes veritats. Des de fa un temps, m’havia comentat que comprava la carn en una carnisseria de Vilanova i jo, tot confiat, la recomanava a qui m’ho preguntava. L’altre dia, en una conversa de dijous amb una cervesa a la mà, em comenta que en un establiment venen la millor carn que ha provat. Bona de veritat.
Com?? Que has canviat de carnisseria i no m’ho has dit? Però, què és aquesta falta de respecte?
Total: tres anys recomanant la carnisseria antiga a tothom i ara resulta que feia propaganda d’un lloc que ja ni trepitja. La confiança és això, suposo.

Sóc una persona a qui li agraden poc els canvis. Si m’agrada un restaurant, hi vaig. Molt. Si m’agrada un plat en concret, el demano. Sempre. «Has de sortir de la zona de confort», em diuen. No vull.

Les rutines amb la Berta m’han anat bé; les gaudeixo, però hi ha canvis que veig a venir i no m’agraden. L’altre dia érem sopant a les 20 h de la tarda i el Barça estava jugant la segona part del partit. L’Anna em preguntava si no ensenyaven el penal del Grècia (era l’Olympiakos) i la Berta es queixava i demanava dibuixos.
Vaig aguantar amb un somriure però amb fermesa. Hi ha canvis que accepto i hi ha corrents que deixo que em portin, però, ja sigui a les 18.45 o a les 21 h, a casa, els dimarts, dimecres o dijous, si juga el Barça, es veurà el Barça.

I sí, em costa canviar. Però, si al final del dia la Berta i l’Anna són al meu costat, potser tampoc cal canviar gaire més.