Premis Carta al maltractador, 2on premi

T’escric aquesta carta perquè t’adonis de tot el mal que has arribat a causar. Però, per aconseguir-ho, has de tenir empatia, i d’això tu en tens molt poca, ja que simplement sabies imposar por. Ets un ésser humà repugnant, que no sembla tenir valors ni ser conscient de les conseqüències de cada acte que fas. Sense consciència, has arribat a maltractar, amenaçar, colpejar, humiliar i fins i tot matar, pensant que aquesta era la sortida per millorar les coses i posar fi a una situació desagradable, quan en realitat estaves iniciant una situació que possiblement et portaria a la pitjor experiència de la teva vida.

Vas néixer com un nadó innocent, sense cap pensament fosc ni cap mena de malícia, però a poc a poc et vas anar convertint en una persona miserable, com si mai haguessis rebut ni una mica d’educació, i com si no estiguessis gens bé del cap. Has causat danys innecessaris a persones que només feien coses bones per a tu, i mai et paraves a pensar si allò que tu feies també ho podria fer un altre home a alguna dona de la teva família. Per ser més específica, com si fos la teva mare, aquella dona que et va donar la vida, que va cuidar de tu els primers mesos i la resta dels teus dies, estant al teu costat cada segon que necessitaves la seva ajuda. Aquesta dona que et va veure enamorar-te de la teva primera nòvia, la que et va ensenyar què era estimar algú. Et vas convertir en un home que, al principi, era carinyós, romàntic, atent, detallista, que ja no només es preocupava per ell mateix, sinó també per ella, per la teva nòvia, aquella que deies que era l’amor de la teva vida.

A poc a poc, això va canviar. Vas començar a comportar-te molt diferent del principi. Tot va començar amb males contestacions, ja no estaves tan pendent de la relació com solies fer, replicaves per coses insignificants, et vas allunyar, i qualsevol motiu per a tu era suficient per iniciar una discussió. Després d’aquell primer moment en què ella va plorar per culpa teva, i no precisament de felicitat ni d’emoció, sinó de disgust, decepció i fàstic, va veure com aquell home del qual s’havia enamorat era capaç de fer coses tan desagradables cap a ella, coses que mai s’havia imaginat. Aquella noia agradable, que sempre estava feliç amb tu i portava un bon somriure, ara era tot el contrari per culpa teva i de les teves accions. Ara estava sempre preguntant-se si es mereixia aquell maltractament de l’home que considerava l’amor de la seva vida.

Els dies es van anar fent més insuportables, i cada gest d’amabilitat que abans era comú ja no es veia. Ara tot eren crits, insults i mirades de menyspreu. La feies sentir atrapada, com si la seva pròpia vida ja no li pertanyés i tu tinguessis el poder sobre ella. Tenia por d’equivocar-se, por d’expressar la seva opinió, i vivia amb el pensament constant de quines conseqüències podria tenir si feia una cosa que a tu no t’agradés. Sentia les ganes insofribles de voler i no poder sortir d’aquell lloc, que de vegades era un infern, però també el seu únic lloc “segur”, perquè per més mal que li causaves, ella encara buscava explicacions o raons per entendre per què tu et comportaves així, i mantenia l’esperança que tot aniria a millor.

Va arribar un moment en què es va sentir tan sola que ja no sabia a qui recórrer ni com demanar ajuda sense sentir-se culpable, perquè feia temps que suportava allò, esperant igualment poder sortir dels teus braços. Tu controlaves cada aspecte de la seva vida: li deies què podia vestir, què podia fer i què no, i fins i tot l’obligaves a deixar de fer tot allò que li agradava.

Tu continuaves convençut que podies dominar-la com si fos la teva marioneta en una obra de teatre, que la teva superioritat i força eren justificacions per fer-la sentir insignificant i deixar-la tirada a terra tantes vegades com volguessis, mentre ella plorava i es preguntava si realment mereixia tot això. Però també, sense adonar-te’n, li estaves mostrant la teva veritable cara. Ella va començar a adonar-se que no podia continuar així, que l’amor no havia de ser dolor ni por, i que tu no tenies cap dret sobre ella. Tot i la por, va començar a buscar forces que creia no tenir, recordant les coses bones que un dia la van fer somriure i somiant amb un futur en què pogués tornar a ser lliure. Aquesta vegada, però, sense tornar a passar pel mateix: ser ella mateixa i no permetre mai més que algú com tu tingués poder sobre la seva vida.

També va entendre que la violència no són només els cops, sinó que destrossa allò que no es veu: la confiança en un mateix. I mentre tu continuaves pensant que tot estava sota el teu control, ella buscava ajuda per sortir d’aquell lloc on havia viscut els pitjors mesos de la seva vida.

Nox / 16 anys / PFI sanitari / INS F. X. Lluch i Rafecas