Hem retrocedit!

Vivim estranyes paradoxes. Mentre unes fotocòpies d’algunes notícies publicades en diversos diaris serveixen per encausar i investigar a la dona del President el Govern i seguir una instrucció que sembla de mai acabar i de dubtosa professionalitat, uns altres jutges no donen credibilitat a uns periodistes, que sota jurament, i com testimonis, i per tant, sense opció de mentir, obligats a dir la veritat, expliquen que saben qui va filtrar un “mail” i no era el Fiscal General de l’estat, que al final és condemnat -de moment no es coneix el text de la sentència-. El president del tribunal no dóna crèdit al que diuen els periodistes, i a més, els pregunta si quan diuen que tenen un dilema moral -coneixen qui va filtrar però el secret professional els ho impedeix dir-ho-, és una amenaça al tribunal. Confusió ben estranya entre dilema i amenaça per algú que sembla que hauria de tenir un certs coneixements de les interpretacions dels termes.

Dos exemples que semblen contradictoris, unes notes publicades valen per encausar a algú i unes declaracions sota jurament no serveixen per res. No tenen credibilitat. El jutges imputaran per fals testimoni als periodistes?.

Hi ha més però. Llegim al diari ARA el reportatge La dreta i la ultradreta posen els fills de periodistes a la diana d‘Àlex Gutiérrez i Alejandra Palés (1). On expliquen com a través de manipular informacions sobre les feines dels fills d’alguns periodistes, curiosament reconeguts per la seva professionalitat i crèdit més que provat, intenten desacreditar-los i pintar-los com afavorits pel govern. Fins l’extrem que l'Associació de Premsa de Madrid ha emès un comunicat en què condemna els fets. "Les crítiques s'han de fer amb arguments i en l'àmbit del treball informatiu i professional, no en el pla personal ni de bon tros en el familiar". Però és igual el que cal és aixecar el dubte, generar la sospita, desacreditar sense arguments...

L’estratègia és clara, atemorir i silenciar el periodisme lliure. L’extrema dreta sap que el periodisme responsable i rigorós és una muralla contra les seves mentides i mitges veritats interessades i manipulades.

És innegable que una premsa lliure, seriosa i responsable és del tot necessària en una societat democràtica avançada. Perquè donar informació, veraç, contrastada i argumentada ajuda a crear opinió a formar-nos una idea de fets i situacions que es donen al nostre entorn.

La premsa juga sempre un paper determinant, en algunes ocasions han posat al descobert les misèries del sistema, o d’algunes trames polítiques poc netes i en ocasions han estat els mateixos periodistes, que a través d’informacions falses -i que sabien que eren falses-, han volgut destruir, o com a mínim fer dubtar de l’honestedat de determinades persones. N’hem tingut exemples no massa llunyans. Cas Trias, Cas Mas, el Procés... I altres han volgut imposar un relat fals de fets contrasts, recordem la campanya de determinada premsa el 11-M quan volien apuntar a una autoria d’Eta, quan ja se sabia que la cosa no anava amb ells. Però la insistència tenia un objectiu clar, posar una catifa a  Rajoy en les eleccions immediates.

Però d’ençà un temps relativament curt pel que fa a la història de la premsa i sobretot des de que els xarxes socials s’han convertir en un fangar d’informacions, esbiaixades, d’atacs sense fonaments i de notícies falses  ajuden a consolidar la desinformació com estratègia de desgast social i polític.

Els multimilionaris, coneguts i en connivència amb els gurus de l’extrema dreta,  que controlen les xarxes socials s’han introduït en bona part dels mitjans de comunicació i intenten fer-ho també amb el periodisme, blasmant i assetjant els periodistes seriosos i responsables i substituir-los per agitadors sense gaires escrúpols. 

Bona part d’aquesta premsa pretén crear un corrent favorable a l’opinió pública d’acord amb els interessos del grup que estan al darrera i aquests grups majoritàriament defensen interessos molt arrenglerats amb la nova extrema dreta que floreix arreu del món, i també aquí.

Els periodistes que segueixen el Congrés han denunciat moltes vegades que personatges que es fan passar per periodistes, sota la cobertura de pseudo mitjans de comunicació, utilitzen els espais de la premsa per llençar consignes polítiques sectàries i populistes sense cap mena de filtre o de contrastació de les parts implicades.

Ja sabem que els periodistes i els polítics tenen un espai d’intersecció en les seves feines, ambdós treballen per la col·lectivitat, els polítics cercant instruments per la millora de la societat i els periodistes, honestament també, cercant les oportunes informacions -i si cal crítiques- que donin informació a la mateixa societat sobre les realitats que es van succeint.

Sempre hem cregut que podem fiar-nos dels periodistes perquè fonamentaven la seva feina en l’honestedat i en principis ètics, que eren insubornables davant el poder o la recerca del mateix, però en aquest moments aquestes afirmacions comencen a trontollar quan veiem que ja no sols la pròpia desinformació, sinó directament la mentida van avançat i a vegades lamentablement per periodistes que han deixat ja de contrastar la notícia i actuen més de portaveus de grups concrets i al servei de la consigna que d’informadors responsables, objectius i  també d’opinadors subjectius.

Fa anys un periodista emblemàtic i que va crear escola, Josep Maria Huertas Claveria, va escriure unes memòries amb un títol significatiu: “Cada Taula un Vietnam” (2) en les que s’explicaven les lluites per fer un periodisme digne, fiable i democràtic. Anys més tard, ara potser, les taules de moltes redaccions i periodistes compromesos, amb la qualitat i la veritat són altre cop Vietnam...

Hem retrocedit!

(1) La dreta i la ultradreta posen els fills de periodistes a la diana Àlex Gutiérrez i Alejandra Palés Diari Ara, 25 de novembre del 2025

(2) Cada taula, un Vietnam. Josep Maria Huertas. Editorial La Magrana, Barcelona. 2000