Quotes de pesca 2026

La reunió que avui comença a Brussel·les per negociar les quotes de pesca del 2026 torna a situar el sector pesquer català —i molt especialment el de Vilanova i la Geltrú— en una situació de tensió extrema. Les propostes de la Comissió Europea, que plantegen una reducció del 65% dels dies d’arrossegament i nous tancaments permanents, han estat rebudes com un nou cop a una flota que assegura haver “fet els deures” i que ja opera al límit de la seva viabilitat. Els pescadors de casa nostra, que en els darrers mesos han verbalitzat un malestar creixent, consideren que el punt d’inflexió ha arribat.

Les declaracions de la Confraria de Pescadors de Vilanova —que va qualificar el ministre Luis Planas de persona non grata i va advertir d’una “situació límit” que exigeix solucions immediates— il·lustren fins a quin punt la proposta actual és percebuda com una amenaça directa a la continuïtat de la flota. El sector recorda que enguany ja ha implementat mesures de conservació significatives, sovint costoses, per complir el mecanisme de compensació establert el 2025. I malgrat això, Brussel·les exigeix encara més restriccions per mantenir els mateixos dies de pesca que el 2024.

Aquest és, precisament, el punt que ha encès totes les alarmes. Si aplicar mesures pioneres i avançar-se a la resta del Mediterrani no contribueix a estabilitzar el marc regulador, quin incentiu real té el sector per continuar adaptant-se? La percepció que “com més mesures es compleixen, menys dies es concedeixen” ha fet trontollar la confiança en el sistema. La conseqüència és un sentiment profund d’injustícia que explica la resposta contundent: els pescadors catalans no descarten la insubmissió si l’acord final manté les retallades plantejades.

La defensa que Espanya, França i Itàlia faran avui a Brussel·les reflecteix la magnitud del problema. El ministre Planas ja ha advertit que la proposta és “inassumible” i que posa en risc la viabilitat de la flota. Però més enllà de la picabaralla tècnica, el debat de fons és polític i social: és sostenible un model de transició ecològica que condemna un sector a desaparèixer abans que l’ecosistema marí pugui recuperar-se? Poden les comunitats pesqueres —que formen part del teixit identitari, econòmic i cultural del litoral català— absorbir un nou retrocés sense posar en risc centenars de famílies?

La Comissió Europea insisteix que la reducció dràstica de dies és, sobretot, una eina de pressió per accelerar els canvis tècnics en la pesca i protegir espècies vulnerables com l’escamarlà. Però el sector exigeix que la sostenibilitat ecològica vagi acompanyada de sostenibilitat social. No hi pot haver maresmes recuperades si els ports es queden sense barques. Ni un Mediterrani viu si desapareixen els qui el coneixen i l’han pescat durant generacions.

La negociació que avui s’obre serà llarga i difícil. Però per als pescadors de Vilanova i de tot Catalunya, el que està en joc no és només un calendari de dies de pesca: és la continuïtat d’un ofici històric i la supervivència d’una comunitat sencera. La Unió Europea té l’obligació d’escoltar-la.

Participa a l'enquesta