Per la democràcia i la convivència, el periodisme planta cara a l’extrema dreta

Sense periodisme no hi ha democràcia. El context polític, social i tecnològic fa aquesta frase més vigent que mai i ens obliga a pensar i a actuar per defensar de manera clara la democràcia, els seus valors i les seves eines fonamentals.

L’extrema dreta s’ha convertit, també als Països Catalans, en part de la nostra quotidianitat. Intenta condicionar el debat públic, la feina dels mitjans i la política: busca fer que els discursos d’odi siguin cada vegada més homologables als altres, més centrals. Per fer-ho es val de la manipulació, les veritats alternatives i la desinformació (o, directament, de les mentides).

L’atac permanent als mitjans de comunicació és a l’ordre del dia. Ens acusen de silenciar determinades opinions, d’estar “venuts” a poders polítics o econòmics o de caure en suposats relats woke o bonistes que servirien per amagar casos de corrupció o delictes comesos per determinats col·lectius, en molts casos vulnerables.

Fa mesos que patim campanyes organitzades d’assetjament digital, intimidació i assenyalament que demonitzen periodistes i empreses periodístiques, siguin públiques o privades. Ho fan a través de les xarxes socials, de pseudomitjans i en els discursos de determinats líders polítics o activistes –que no són necessàriament orgànics de l’extrema dreta sinó que els fan la feina bruta. Tot plegat per soscavar el rol social i prescriptor dels mitjans i alimentar la desconfiança entre lectors, espectadors i oients. Aquests atacs, però, no ens faran defallir en el nostre compromís amb la societat ni deixarem d’assenyalar tot allò que sigui una amenaça per als drets de les persones i la convivència democràtica. 

Els membres de l’extrema dreta i els seus altaveus també qüestionen les polítiques públiques de suport als mitjans en català, necessàries perquè la nostra és una llengua minoritzada i la indústria opera en un context de competència desigual amb els mitjans espanyols o en castellà. I la màquina del fang, en molts casos amb una aparença alternativa que té la peculiaritat de no qüestionar l’statu quo econòmic o social, organitza campanyes contra mitjans i periodistes que no combreguen amb el relat de l’extrema dreta o que en constata els discursos d’odi i les mentides. 

És evident que el periodisme no és infal·lible ni els periodistes o les empreses són perfectes. El corporativisme no ajuda a cap causa. La professió i els que la fem necessitem més autoexigència, més atreviment, més transparència, i més independència dels poders. Però la necessària autocrítica i l’anhel de millora no fan que el periodisme sigui menys necessari per a la democràcia. 

Per això, els professionals, les empreses i les entitats signants fem una crida a defensar la feina dels periodistes i dels mitjans com una eina fonamental en la conformació de societats lliures, crítiques, formades i informades que facin possible una democràcia incloent, exigent i de qualitat. I exigim, també, a les institucions mecanismes efectius de protecció davant l’assetjament digital, així com requerir responsabilitat a les plataformes que amplifiquen aquests discursos. Afrontar-ho és una responsabilitat compartida.