Stairway to Heaven, Descartes i la necessitat de pensar

There's a sign on the wall, but she wants to be sure
'Cause you know sometimes words have two meanings
In a tree by the brook, there's a songbird who sings
Sometimes all of our thoughts are misgiven
Ooh, it makes me wonder
Ooh, makes me wonder

Stairway to heaven, Led Zeppelin
 

Segur que Cogito, ergo sum?

La famosa frase del filòsof francès René Descartes, pare del mètode científic racional, fa referència al fet que l'única cosa del que no hi ha dubte és que l'home, avui dia seria necessari dir l'home i la dona, l'ésser humà, existeix perquè pensa. Un mateix pot dubtar de l'existència de tota la resta, perquè no deixa de ser una interpretació de la realitat que la nostra ment fa gràcies a la relació dels sentits amb el mitjà que els envolta i del qual rep informació mitjançant estímuls sensorials. En aquest sentit, de l'única cosa que no es pot dubtar és de l'existència del pensament. Des d’aquesta perspectiva cartesiana, pensar és existir i no fer-ho és, irremeiablement, deixar d'existir. No obstant això, com diuen els versos que encapçalen l’article, a vegades les paraules tenen dos significats, i els nostres pensaments poden ser desconeguts. 

Semblarà, estimat lector, que l’article s’ha desviat del seu objectiu: apropar l’educació a la ciutadania; però crec que era necessari començar amb filosofia i música, dos camps estretament relacionats amb la pedagogia, com s’ha pogut comprovar en articles anteriors. Agafant les paraules de Descartes i les de Robert Plan, cantant del grup anglès Led Zeppelin, i aplicant-les a l’objecte que ens porta, a mi, a escriure i, a vostè, a llegir, que no és res més que el camp de l’educació, l’escola i l’ensenyament, caldria preguntar-se si, en l’exercici de l’ofici o la criança de les filles i fills, veritablement es pensa o si, simplement, s'actua per intuïció, una mena d'instint on es barregen la formació acadèmica i l'experiència pedagògica. 

I no és perquè mestres i professors no vulguin fer-ho (tampoc ho crec en el cas de les mares i els pares que s’esforcen per criar d’una forma correcta els petits de la casa), primer de tot cal dir que l'exposició anterior no pretén ser, de cap manera, una crítica al col·lectiu ni la dificultat de la seva praxi (ni tampoc al sempre difícil i gairebé impossible “ofici” de ser pare o mare). Més aviat al contrari, aquest inici reflexiu pretén ser una pausa, un pensar en l'ofici i les dificultats que es tenen per a exercir-lo en condicions, ja sigui per la formació universitària, l'accés al camp laboral, les dificultats institucionals o la mateixa precarització laboral, d’entre moltes altres causes. En el cas de la família: la poca conciliació laboral, la falta de temps de qualitat per dedicar a la relació familiar educativa, les noves tecnologies, i un llarg etcètera.

Pensar sobre l'ofici i la seva pràctica és obligatori per a tots aquells professionals que vulguin millorar. No obstant això, tornant a la frase de Descartes, en el seu text “La cerca de la veritat mitjançant la llum natural”, el filòsof francès també esmenta la frase “Dubto, després existeixo” (Descartes, 1931). Pensar i dubtar són, d'aquesta manera, dues característiques essencials com a éssers humans, perquè l'acte de reflexionar, en aquest cas, sobre la pràctica educativa ha de ser una condició indispensable per a la millora individual i col·lectiva de l'ofici. Tanmateix, això es duu a terme? 

En aquest sentit, caldria preguntar-se, per què els professors actuen d'una forma i no d'una altra dins d'una situació educativa complexa, de quina manera s'adquireix el coneixement pràctic professional que determina en gran manera la pràctica educativa del professorat, si hi ha una fonamentació teòrica sòlida en la pràctica professional del cos docent, quan i com reflexiona el professorat o, en un pla més institucional, si existeixen espais de reflexió a l'escola actual o, situant la temàtica en un àmbit acadèmic superior, si existeix una formació contínua que aposti per la pràctica reflexiva del professorat, o quin lloc ocupa l'amor i la vocació en el discurs competencial, econòmic i empresarial de l'escola actual. 

En definitiva, preguntes que intenten entendre l'enorme complexitat de l'ofici i els seus secrets, les seves zones fosques i, per què no dir-ho, les seves perversions, ja siguin les de la mateixa professió, les de la seva pràctica, o les que són causades per les institucions locals, les escoles i, governamentals, amb les lleis educatives i els plans de formació. El convido, estimat lector, a escoltar Stairway to heaven parant atenció a la lletra mística i introspectiva que, d’alguna manera, ens diu que no tot és el que sembla, que cal alliberar-se de certes cadenes, a vegades invisibles, imposades o autoimposades; que cal preguntar-se pel perquè de les coses, i que, si volem existir en un nou dia, cal interrogar-se a un mateix per trobar sentit als propis pensaments, moltes vegades desconeguts, i a la seva relació amb el que ens envolta. Espero que la gaudeixi.