Somriures en temps de tempesta

Els programes de ràdio no fan més que parlar del conflicte entre Veneçuela i els Estats Units. I mentre els escolto, la meva ment s’escapa un moment i es centra en el ja carismàtic Darwin Machís.

Durant les sobretaules d’aquests dies, mentre parlaven del conflicte, jo desitjava interrompre i explicar la història que acompanya el mític extrem veneçolà. En contrapartida, desconnectava, recordant-lo i traient un petit somriure per sota el nas mentre jugava amb la xapa del cava. El mateix somriure que em treu cada vegada que escric furbol des del telèfon mòbil en comptes de futbol.

És curiós: quan era més jove procurava no semblar inútil. Ara em deixo anar. És com un tret identitari que em fa feliç. No sabria com explicar-ho. Suposo que, quan la Berta ho comenci a llegir, hauré de dir-li que tot és una broma.

Però el que no és broma ni molt menys és l’èpica etapa de Darwin Machís al futbol professional del setembre del 2021 al juny del 2025.

Concretament, va jugar en tres equips durant aquest període, i va baixar quatre anys seguits de categoria: Venezia, Valladolid (dues etapes) i Cádiz. Un fet insòlit al futbol europeu.

Mentre doblego la xapa amb el tap de suro de l’ampolla de cava, penso en els directors esportius asseguts a la taula:

—Doncs no hem pogut fitxar cap dels 14 jugadors que volíem.

—Hi ha en Darwin aquí fora —respon un altre.

—Ja, però no, no? —diu el primer.

—I què fem? —pregunta el tercer.

—Doncs… el fitxem, ves. Diga-li que entri —diu finalment, aixecant les celles.

I m’imagino en Darwin assegut a terra, davant la porta de les oficines, esperant, com la Berta quan es nega a caminar, dient:

—Jo m’espero que al final segur que m’agafen.

En algun moment aixeco el cap, escolto “Groenlàndia” i penso:

I si ara hi ha un nen de 10 anys al món a qui li agrada el futbol, que ho fa bé i acaba jugant de manera internacional?

Jugaria amb Dinamarca si tot seguís així, però si els Estats Units els invadissin, jugarà amb ells… o es revelaria?

Suposo que totes aquestes preguntes són les que em permeten mantenir el sentit comú en un món que s’està tornant cada vegada més boig i egoista.

Potser hi ha algú que es pregunta on ha anat a jugar aquest any en Darwin. I us sorprendrà: Veneçuela. Que està gafat ho sabia, i consumar descensos és perdonable… però portar conflictes polítics ja no. Això sí que no.

Darwin, no deixis mai el futbol. Quan penso que tot està perdut, recordo que encara queda un camp on tot és possible. Si ell va poder caure fins a quatre vegades i aixecar-se, també ho farà Veneçuela… potser aquesta vegada, per un altre motiu, però amb la mateixa esperança.