La Unió Europea busca recolocar-se en un món en reconfiguració

La Unió Europea afronta un dels moments més decisius de la seva història recent. En un context de competència global creixent, fragmentació geopolítica i pressió tecnològica accelerada, Brussel·les ha iniciat un doble moviment: d’una banda, una revisió profunda del seu model econòmic i institucional; de l’altra, una aposta clara per diversificar aliances i reforçar la seva presència internacional. Els informes encarregats a Mario Draghi i Enrico Letta simbolitzen el primer impuls. L’estratègia exterior que es perfila cap al 2026, el segon.

Tots dos informes, amb tons i enfocaments diferents però amb un diagnòstic compartit, parteixen d’una constatació clara: Europa corre el risc de quedar enrere si no accelera reformes estructurals. La bretxa en innovació amb els Estats Units i la Xina, la fragmentació del mercat interior i la lentitud en la presa de decisions s’han convertit en llastos per a la competitivitat europea. Davant d’això, Draghi i Letta proposen una agenda ambiciosa basada en cinc eixos principals: millorar la competitivitat global, reforçar el mercat únic i la integració econòmica, mobilitzar grans inversions en tecnologia, energia neta i infraestructura financera, adaptar la Unió als canvis geopolítics i econòmics globals, i simplificar la regulació i la governança per accelerar l’acció política.

El missatge de fons és inequívoc: sense una Europa més integrada, més àgil i més capaç d’invertir a gran escala, el projecte europeu perdrà pes en un món cada cop més multipolar. El mercat únic, un dels grans èxits històrics de la UE, necessita una segona gran onada d’integració, especialment en àmbits com els serveis, les finances, l’energia i el sector digital. Alhora, la transició verda i digital exigeix volums d’inversió que cap estat membre pot assumir en solitari, cosa que reforça l’argument d’una resposta genuïnament europea.

Aquest gir intern coincideix amb un canvi notable en la política exterior i comercial de la Unió Europea. Davant la incertesa global i la rivalitat entre grans potències, Brussel·les aposta per una estratègia de diversificació d’aliances. Els acords amb socis com el Canadà i el Japó, ja en vigor, i els avenços amb l’Índia, Singapur o el Mercosur, responen a una mateixa lògica: reduir dependències excessives, assegurar cadenes de subministrament, obrir nous mercats per a les empreses europees i reforçar el pes polític de la UE en l’escena internacional.

En aquest nou mapa d’aliances, els països del Consell de Cooperació del Golf (GCC) ocupen un lloc cada cop més rellevant. Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Qatar, Kuwait, Oman i Bahrain no són només actors clau en el mercat energètic global, sinó també centres creixents d’inversió, logística, finances i innovació. En un moment en què Europa busca tant seguretat energètica com capital per finançar la seva transformació industrial i verda, el Golf emergeix com un soci estratègic de primer ordre.

La relació UE–GCC, tradicionalment centrada en l’energia, s’està ampliant cap a nous àmbits: hidrogen verd, infraestructures, tecnologia, turisme, finances i cooperació industrial. Aquesta convergència d’interessos encaixa amb l’esperit dels informes Draghi i Letta: una Europa més competitiva necessita tant reformes internes com aliances externes intel·ligents. I el Golf, immers també en processos de diversificació econòmica, busca socis tecnològics, industrials i reguladors amb experiència global.

És en aquest espai de connexió entre interessos europeus i del Golf on apareixen actors intermediaris clau, com la consultora amb accent sitgetà Linqui International Consulting, que treballa per construir ponts concrets entre ambdues regions per traduir les prioritats estratègiques en projectes reals: des d’acompanyar empreses europees que volen entrar als mercats del GCC fins a facilitar inversions del Golf en sectors estratègics europeus, passant per l’assessorament en regulació, partenariats públic-privats i cooperació institucional i de la societat civil. En un entorn cada cop més complex, aquest paper de mediació i alineament d’interessos esdevé essencial.

La combinació de reformes internes i obertura externa defineix, així, el moment actual de la Unió Europea. D’una banda, Draghi i Letta posen sobre la taula la urgència de modernitzar el motor econòmic europeu i de fer-lo més coherent, més potent i més ràpid en la presa de decisions. De l’altra, la política comercial i exterior apunta cap a una Europa que no vol quedar atrapada entre blocs, sinó actuar com a pol propi, teixint una xarxa d’aliances que inclou des de Amèrica del Nord fins a l’Indo-Pacífic i el Pròxim Orient.

El repte és majúscul. Però també ho és l’oportunitat. Si la UE aconsegueix convertir les recomanacions de Draghi i Letta en polítiques efectives, i si sap aprofitar l’impuls de nous acords i socis —incloent-hi els països del GCC—, Europa pot reforçar la seva autonomia estratègica, la seva base industrial i la seva capacitat d’influència global. En aquest camí, la cooperació entre institucions, empreses, societat civil i actors intermediaris com Linqui International Consulting pot marcar la diferència entre una simple declaració d’intencions i una veritable transformació del projecte europeu en aquest món global.

Joaquim Millan Alegret
Co-founder de Linqui International Consulting i director d’Eurolocal