Ai, l’amor, l’amor…

Hi ha moltes ciutats que són fruit de l’amor.

Hi ha molts amants que han fonamentant el seu amor en una ciutat i llavors ja queda per ells sacralitzada fins que l’amor se’n va.

Això sí, sempre que algun dels amants torna a aquella ciutat el devessall de records del amor perdut és recurrent. Fereix, descompon, commou...

I només cal anar al cançoner o a la producció poètica per reafirmar que ciutats i amor van relligats. N’hi ha moltes però hem triat aquets versos de la cançó Capri se fini aquella mítica balada de Marcel Hurten, i Hervé Vilard que va triomfar i molt.

Deia així:

Capri, s'ha acabat

Capri es va acabar,

I dir que era la ciutat del meu primer amor

I dir que era la ciutat del meu primer amor

Capri, és acabat

Capri es va acabar,

I estic segur que mai més hi tornaré.

Ja veiem doncs que l’amor i les ciutat tenen una llarga historia que no sempre acaben bé.

Això i així és la vida.

Sempre hi ha hagut algunes ciutats que han volgut associar-se amb l’amor.

Les dues principals París i Roma però ara sembla -pintada dixit- que Vilanova  entra com a tercera en discòrdia.

Què és sinó la llegenda de la fundació de Vilanova sinó una gran història d’amor.

Temin els amants de la ciutat de Terol.

Tenim Romeu i Julieta a Verona.

I a la nostra ciutat, Vilanova en Pere i la Tuietes que van fundar la ciutat amb una acció d’emancipació però també fruit de l’amor que els va portar a enfrontar-se al feudal. Recordem la història breuement.

Hi havia una vegada un castell a l’antic barri de la Geltrú on hi vivia un feudal despietat i envejós. Com que no l’estimava ningú, va proclamar una llei que s’anomenava “dret a cuixa” que consistia en que totes les noies que es casaven dins el seu territori havien de passar la nit de noces amb ell.

Una parella que es volia casar no estava d’acord amb aquesta llei i va fugir de la Geltrú per anar-se’n a casar al poble veí de Cubelles. Van demanar ajuda al senyor feudal de Cubelles i aquest els va donar permís per casar-se i construir una caseta a l’altra riba del torrent.

Si l’Empordà va néixer de l’amor entre un Pastor i una Sirena, Vilanova va néixer de l’amor entre dos pagesos i les seves ànsies de llibertat i de fotre al feudal que era un assetjador (no, és no).

I ja veiem a la pintada que hi ha una certa pugna entre declaracions d’amor. Tatxat el I love Vanessa, i a la proclama emergeix aquesta declaració que eleva a Vilanova a la ciutat que s’associarà a l’amor.

Aquests amants de Vilanova sembla que tinguin la voluntat de ser únics, de ser l’enèsima potencia de l’amor, de ser un amor d’aquell que en diuen especial. Però alerta que això de l’amor “especial” no deixa de ser un miratge, una estafa que s’acaba en un tres i no res. No ens refiem de l’especial.

Però no serem nosaltres qui trenquem l’encanteri. Que duri la festa dels sentits, que duri per sempre l’enamorament.

I recordem allò tant bonic que cantava la Guillermina Mota, uns versos de Salvat Papasseit.

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
—tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que Ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.

Pintades com aquestes reconforten ni que sigui per un moment.

Qui pugues viure sempre amb un amor tan captivador com el que deu tenir l’autor de la pintada.

Visca l’amor! Que visqui!.

Visca Vilanova i la Geltru, ciutat dels l’amor. Que visqui!.

Que visqui La Geltrú, això sí, sense feudal! Que visqui!.