8-M: avanços insuficients davant una desigualtat persistent

Cada any, el 8 de març ens convida a fer balanç. A Catalunya i també a les nostres comarques, el Dia Internacional de les Dones s’ha omplert de mobilitzacions, activitats culturals i espais de reflexió que recorden fins a quin punt la reivindicació feminista continua sent necessària. Municipis com Vilanova i la Geltrú han tornat a convertir la jornada en un punt de trobada cívic i participatiu, mentre que a Barcelona milers de persones han sortit al carrer per reclamar una societat més justa i igualitària.

Però més enllà dels actes simbòlics i de la dimensió festiva o cultural que acompanya sovint aquesta jornada, les dades ens recorden que el camí cap a la igualtat real encara és llarg. L’any 2025 es van registrar a Catalunya més de 27.700 denúncies per violències masclistes, una xifra que evidencia que la violència contra les dones continua sent una de les principals ferides socials del nostre temps. No només no retrocedeix, sinó que manté una presència alarmant que interpel·la institucions, sistema judicial i societat en el seu conjunt.

Aquest és, probablement, el camp on la urgència és més evident. Professionals que treballen als jutjats de violència o de família expliquen sovint les dificultats que afronten moltes dones per denunciar, per ser escoltades o per trobar un sistema realment protector. En aquest context, iniciatives com les d’advocades especialitzades que acompanyen les víctimes en el laberint judicial esdevenen essencials, però també posen en relleu que encara hi ha massa obstacles en el camí cap a la justícia.

Les desigualtats també persisteixen en altres àmbits. La bretxa de gènere en l’ocupació continua existint malgrat que les dones tenen, de mitjana, un nivell formatiu més alt. Al mateix temps, les dades sobre la distribució del temps mostren una realitat coneguda però poc transformada: les dones continuen assumint la major part de les cures i hi dediquen fins a tres vegades més temps que els homes. Aquesta doble càrrega —laboral i domèstica— segueix condicionant trajectòries professionals, oportunitats econòmiques i autonomia personal.

En aquest escenari, també s’ha obert un debat necessari dins del mateix moviment feminista: com implicar més els homes en la transformació social. Diverses veus apunten que aquesta és una de les grans assignatures pendents. Sense aquesta corresponsabilitat, qualsevol avenç serà parcial i fràgil.

El 8-M no és només una jornada de reivindicació; és també un recordatori anual de les contradiccions d’una societat que ha avançat en drets però que encara arrossega desigualtats estructurals. Les mobilitzacions, els debats i les polítiques públiques són imprescindibles, però també ho és el compromís quotidià de tota la societat.

Perquè la igualtat real no es proclama un dia a l’any. Es construeix cada dia, en les institucions, en els espais de treball, en les llars i també en la manera com afrontem, sense excuses ni dilacions, la violència masclista que encara massa dones pateixen. I mentre aquestes xifres continuïn sent una realitat, la reivindicació del 8 de març continuarà sent més necessària que mai.