L’habitatge no pot esperar més

L’habitatge ha deixat de ser només un problema social per convertir-se en1na de les grans qüestions polítiques del nostre temps. Ho demostren les protestes de les darreres setmanes, primer a Barcelona i després davant dels ajuntaments del Penedès i el Garraf, però sobretot ho constata una realitat quotidiana molt més difícil de fotografiar: joves que no poden emancipar-se, famílies que dediquen una part desproporcionada dels ingressos al lloguer i persones que, malgrat tenir feina, tenen cada vegada més dificultats per mantenir una casa.

La política ha assumit finalment que l’habitatge és una emergència. El problema és que aquesta constatació arriba després de molts anys durant els quals el parc públic ha crescut molt per sota de les necessitats i el mercat ha avançat molt més de pressa que les administracions. Els dos decrets que el Govern espanyol ha tornat a aprovar aquest 7 d’octubre, després del rebuig parlamentari de les iniciatives anteriors, són l’últim episodi d’una disputa que evidencia fins a quin punt resulta difícil construir consensos estables fins i tot davant d’un problema que gairebé ningú discuteix.

I mentre la política debat, el problema baixa fins als municipis

Al Penedès i al Garraf hi ha moviments que cal valorar. Sant Pere de Ribes acaba d’incorporar 65 habitatges de lloguer assequible construïts sobre sòl municipal. Vilafranca ha cedit dos solars per aixecar 110 habitatges protegits i prepara 40 pisos més al carrer Glòria Lasso. A Sant Sadurní ja estan en construcció 29 habitatges de lloguer social. A Vilanova, el nou planejament del nord de la ciutat planteja reservar per a protecció oficial la meitat dels nous habitatges, amb la perspectiva d’arribar a uns 3.000 en un desenvolupament que s’estendrà durant dècades.

Són actuacions necessàries. Però no ens hauríem d’enganyar: encara són insuficients davant la dimensió del problema.

La mateixa Vilanova ofereix una bona mesura de la contradicció. Planificar 3.000 habitatges protegits és una aposta de gran magnitud, però parlar d’un horitzó de 25 anys també obliga a preguntar-nos què fem amb les persones que necessiten habitatge avui. Els planejaments urbanístics són imprescindibles per evitar repetir els errors del passat, però una emergència social no es pot governar només amb solucions que maduraran dintre d’una o dues dècades.

Aquesta distància entre els temps administratius i els temps de la vida és probablement un dels principals obstacles de les polítiques d’habitatge. Un solar cedit avui necessita projecte, finançament, permisos, licitació i obra abans que una família pugui obrir-ne la porta. I mentrestant, el rebut del lloguer arriba cada mes. Com advertia recentment la regidora d’Habitatge de Vilanova, els ajuntaments són sovint l’administració que rep directament el problema, però no disposen per si sols ni dels recursos ni de les competències suficients per afrontar-lo.

Per això seria un error convertir aquesta crisi en una competició per comptar quants pisos anuncia cada administració. Tampoc no hi ha una única mesura que pugui resoldre-la.

Cal construir més habitatge protegit i, sobretot, preservar-lo perquè continuï sent públic o assequible amb el pas dels anys. Cal mobilitzar sòl públic, rehabilitar edificis, recuperar habitatges buits quan sigui possible, facilitar la incorporació d'habitatge privat al lloguer assequible i aprofitar el patrimoni immobiliari de les administracions i dels grans tenidors públics. En aquest context s’ha d’entendre també la petició formulada a Vilafranca perquè els habitatges de la Sareb disponibles puguin incrementar el parc públic local.

I cal actuar especialment sobre l’emancipació juvenil. Un estudi del BBVA i l’Ivie assenyalava aquest any que un de cada tres joves que assumeix despeses d’habitatge es troba en situació de pobresa. No és només una estadística social. És una generació que ajorna la independència, els projectes familiars i moltes de les decisions que tradicionalment han marcat l’entrada a la vida adulta.

L’habitatge determina molt més que el lloc on vivim. Condiciona on podem treballar, si podem tenir fills, quant podem estalviar, si podem continuar residint al municipi on hem crescut i fins i tot la composició social dels nostres pobles i ciutats. Quan una persona amb una feina normal no pot assumir un lloguer normal, el problema ja no és individual: és estructural.

El Penedès i el Garraf coneixen bé aquesta pressió. El creixement de població, l’atracció metropolitana, l’activitat turística en determinats municipis i una oferta que no ha crescut al mateix ritme han convertit l’habitatge en una qüestió central per al futur del territori. Una de les tribunes publicades recentment en aquest diari recordava que el Garraf ha sumat prop de 10.000 habitants des del 2021, una magnitud semblant a la del Baix Penedès, mentre que l’Alt Penedès n’ha incorporat més de 6.000. La demanda creix molt més ràpidament que la capacitat pública de donar-hi resposta.

Les mobilitzacions d’aquests dies expressen aquesta impaciència. Podem discutir les mesures concretes proposades pels convocants, els efectes de la regulació dels lloguers o com s’ha d’equilibrar la protecció dels inquilins amb la dels petits propietaris. Aquest debat és legítim i necessari. El que costa més de discutir és el diagnòstic de fons: el sistema actual no està garantint a una part important de la població l’accés a un habitatge a un preu compatible amb els seus ingressos.

No hi haurà una solució ràpida. Precisament per això cal començar a actuar amb una dimensió molt superior a la que hem conegut fins ara.

Estat, Generalitat i ajuntaments han d’assumir que ampliar de manera sostinguda el parc assequible requereix diners, sòl, col·laboració pública i privada, menys lentitud administrativa i una política que sobrevisqui als canvis de govern. Les promocions que avui celebrem al Penedès i al Garraf indiquen un camí. Però centenars de pisos nous no poden ocultar les necessitats de milers de famílies.

La Constitució i l’Estatut reconeixen el dret a un habitatge digne. Convertir aquest principi en una realitat és molt més complicat que escriure’l en una llei. Requereix temps, recursos i decisions que sovint no donaran fruits dins d’un mandat electoral.

És precisament per això que cal fer molt més.

Perquè l’habitatge no és únicament una política urbanística ni un altre capítol dels pressupostos. És la porta d’entrada a gairebé tota la resta: a l’autonomia personal, a la seguretat familiar, a l’arrelament i a la possibilitat de construir un projecte de vida.

I un dret que una part creixent de la societat no pot exercir corre el risc d’acabar sent només una declaració de principis.

Participa a l'enquesta