El patiment ancestral que han sofert les dones...

El nou llibre de RMPB, s’inspira en la reina Elisenda d’Aragó, la quarta esposa de Jaume II el just, amb qui no va tenir descendència. Quan va morir el rei es retirà al Monestir de Petras Albas (Pedralbes), que ella mateixa havia fundat.

L’obra s’estructura en unes Pinzellades històriques imprescindibles de Ll. Massana i una introducció a la protagonista de l’autora. L’acció comença un 30 de juny, avança vers l’1 de juliol i es tanca el dia 8 d’aquest més. Dies abans de morir la reina va dictar la crònica de la seva vida a la germana Clara. Això és el cos de la novel·la, però també hi trobem un necrologi, un poema dedicat a la protagonista de D. Jou, i la cronologia de la reina junt amb una taula de personatges reals i ficticis. Tot molt ben estructurat per facilitar-ne la lectura.

La realitat i la ficció, ja siguin els fets o els personatges, s’entrecreuen així com ho fa la trama, captant hàbilment l’atenció del lector. Això permet a l’autora jugar amb el temps sense encotillar-lo, i dona ritme i agilitat a l’acció.

L’autora sensible com és a la feminitat, ens mostra la duresa que els va tocar viure a les dones del s XIV, independentment de la classe social a la qual pertanyien. Sense dret a opinar, obeint les ordres del mascle de la família més proper, i amb poques excepcions, sense dret a la cultura... viuen sotmeses en una eterna injustícia, per no parlar de la violació o del dret de cuixa, ben vigents. Però l’autora dota les dones de la seva novel·la de força, i no es deixen tòrcer fàcilment.

La cultura era en mans dels monestirs i la vida al convent era una opció per formar-se i alliberar-se del jou masculí. Les mares o tutors formaven les dames nobles, però amb paràmetres diferents dels homes. I la saviesa de les dones, malgrat tot era ben present: en els coneixements sobre plantes i maneres de guarir de la germana Clara es fa ben palesa.

Altres temes com l’amor, ja sigui apassionat, (Elisenda i Guillem de Montagut) o serè, religiós, solidari (com és el cas d’ella vers el seu espòs) o l’amor carnal amb les amants, mostren aspectes de la sexualitat de l’època que van serpentejant el llibre.

Es val dels diferents personatges per acostar-nos aquella societat, i com s’hi vivia. Té cura dels seus noms, sovint visigòtics (Alamanda), occitans ( Aurembiaix), musulmans (Azahara, l’antagonista). Treballa amb diligència i rigor el rerefons històric per fer més versemblant la novel·la, com és el cas dels Templers traïts pel Rei de França, el d’Aragó, i d’altres, que junt amb  el papa, acusant-los d’heretgia i sodomia orquestren la seva abolició. També trobem els gran cronistes de la nostra literatura, que es passegen per les seves pàgines. Les intrigues i els secrets faran avançar la narració.

L’autora està atenta sempre a l’hora de mostrar-nos una cartografia dels espais on passa l’acció, molt acurada. Des del casal dels Montcada, passant pel Palau Reial Major, els monestirs amb els jardins de Sixena i especialment Petras Albas (l’scriptòrium, el palauet de la Reina, la clausura, l’art que el decora...), els castells, els rius (el Túria), l’Alcàsser, etc. posen l’acurat teló de fons a la història. I sempre amb una mirada posada en l’art de l’època, que tantes meravelles va donar en el propi monestir per exemple.

La riquesa lèxica es veu també en els llatinismes, en la precisió lèxica amb els mots propis del convent (especulum, soror o domne, iuniors, medicruz...)  i el domini de la cultura de l’època el veiem en llibres citats com Duoda, comtessa de Barcelona i de Girona, Terç del Cristià, Regiment de Sanitat, o la Crònica de Joanot de Cervelló, -interessant pels conflictes polítics del seu temps-. I al costat de la narració que controla Elisenda, també cal citar que l’autora es val del gènere epistolar, que domina, per tancar els punts claus de la novel·la, ja afectin a l’acció o de manera més concreta els personatges, que estan tan ben perfilats.

Un viatge al passat, amb reivindicacions que arriben fins el present, amb un to històric, i a la vegada didàctic que sedueixen el lector. Llegiu-la.