La rereguarda republicana durant la guerra civil

El cop d’estat contra el govern democràtic de la II República va començar a l’Àfrica, el dia 17 de juliol  i es va estendre els dies 18 i 19 per la península. L’èxit del cop és comparable al mapa polític que surt de les eleccions de febrer de 1936, a grans trets. A les zones on va guanyar la dreta, el cop té èxit. A les zones on va guanyar el Front Popular, el cop d’estat falla degut a l’oposició popular, per exemple a Barcelona, on els anarquistes, ajudats per forces lleials a la república de guàrdies d’assalt, guàrdia civil i mossos, van aturar el cop que liderava el General Goded (que va viatjar a Barcelona després d’assegurar Mallorca pels rebels (veure punt sobre Catalunya). 

El mapa d’Espanya queda dividit en dos bàndols: Catalunya, Andalucia, Madrid, la major part del País Basc  i d’Extremadura, Castella-La Manxa i Astúries, amb la República. Galícia, Navarra, Castella-Lleó, Canàries i la major part de les Illes Balears, en el bàndol rebel.

El cop provoca caos i fragmentació i un col·lapse de l’autoritat governamental. L’estat, és a dir, el govern republicà de Casares Quiroga, en desmantellar-se els quadres l’exèrcit i la policia, no té força per instaurar un control centralitzat. El resultat és confusió i dislocació territorial. Funcionaris, oficials administratius del ministeri al govern local desapareixen i l’administració, com per exemple la justícia, es col·lapsa.

On va ser possible, partits obrers i sindicats criden a la vaga general, i aquest serà el primer pas per a la mobilització contra el cop militar. A molts llocs, com a Catalunya, és el poble, organitzat en sindicats i partits, el que atura el cop (sense menysprear l’ajut de guàrdies d’assalt i sectors lleials de la guàrdia civil, i a Catalunya, els mossos d’esquadra). Aquest poble organitzat es convertirà en un segon poder, paral·lel al poder de l’estat.

Després del caos inicial es comença a organitzar una economia de guerra, dirigint algunes indústries cap a la guerra degut a la manca d’armament a la zona republicana. A Catalunya es crea la Comissió d’Indústries de Guerra i també el Consell d’Economia de Catalunya (agost 1936), que va dissenyar un pla d’organització de l’economia d’influència socialista. Per poder mantenir l’esforç de guerra i l’abastiment a la població civil es va controlar la banca, es regulen els salaris, es creen entitats de crèdit públics i es municipalitza el sòl urbà.

A Madrid van utilitzar un sector de túnel de metro (Nuevos Ministerios) per instal·lar una fàbrica d’armes i municions, sobretot reciclant les ja utilitzades. La moneda encunyada per l’estat va escassejar, o no arribava, i a molts llocs i es van fabricar bitllets de moneda local (per exemple a Vilanova i la Geltrú).

Va haver un ús sistemàtic de la propaganda com a eina, per donar moral a les tropes i a la població. Campanyes de ràdio i de premsa, i sobretot amb cartells i fotografies (igualtat de la dona, producció agrícola, producció industrial, antifeixisme, civisme, prevenció de malalties i de riscos ...). Es va intentar així compensar la propaganda desmoralitzadora dels rebels.

L’esclat de la guerra suposà la marxa al front de molts homes (i algunes dones) voluntaris o forçats que afectà el sistema productiu i a les famílies. L’empitjorament dels abastiments degut a la guerra es va començar a notar a partir de setembre-octubre de 1936. L’escassetat i la necessitat d’abastiment va donar lloc a l’establiment del racionament, amb cartilles de racionament. Alguns van voler aprofitar-se d’aquesta situació, per fer diners al mercat negre venent els productes del racionament a preus molt més cars; però els governs de la República, la Generalitat i els consells locals ho van perseguir de forma dràstica. Els abastiments empitjoren a mida que avança la guerra, la república perd territoris i moltes persones fugen cap a zona republicana. Hi arribarà la fam, particularment en llocs assetjats com Madrid. A això s’hi han d’afegir els problemes sanitaris per la falta de medicaments i personal mèdic, persones ferides, malalties infeccioses...

Tot això es va agreujar amb l’arribada de refugiats de la resta d’Espanya: de Madrid, de les zones que l’exèrcit rebel anava conquerint... Catalunya va haver d’acollir una gran quantitat de refugiats d’altres llocs de l’Estat fins al final de la guerra (va arribar a un milió), que foren mantinguts gràcies a un gran moviment de solidaritat popular.

Va haver un gran esforç d’acolliment per part de les autoritats per garantir l’alimentació, l’atenció escolar i sanitària de la població acollida, etc. Alhora, va haver un moviment espontani de participació ciutadana col·lectiva i de solidaritat envers els damnificats per bombardeigs, atenció als ferits del front, organització de menjadors populars, etc.

A Vilanova i la Geltrú, es van acollir de 1000 a 1500 refugiats/des. Els primers van ser 185 nens i nenes que van arribar el 16 d’octubre de 1936 procedents de Chamartín de la Rosa, de la perifèria de Madrid i pocs dies després arribarien un total de 500 infants més, procedents de Madrid i d’altres indrets. Molts d’aquests infants van ser acollits a la colònia de Solers.

L’aviació va jugar un paper important a la guerra civil, malgrat que encara estava molt lluny de l’eficàcia destructiva a la que arribaria en la immediatament posterior guerra mundial. Es va utilitzar donant suport a les tropes de terra i bombardejant les respectives rereguardes. L’aviació republicana era molt pobre però els franquistes van rebre l’ajut inapreciable de Hitler i Mussolini, amb una tecnologia avançada per l’època.

Particularment els alemanys van utilitzar l'aviació per practicar la "blitzkrieg" com a camp de proves de la Segona Guerra Mundial. Es crea el SIM (Servei d’Intel·ligència Militar) franquista, que rep l’ajut de quintacolumnistes, principalment de la burgesia.  A Màlaga, el febrer de 1937, després que les tropes de Queipo de Llano entressin a la capital, de 100.000 a 150.000 persones van fugir per la ruta de la costa, anomenada després “la carretera de la muerte”, l’única sortida. Entre aquestes persones hi havia homes, dones, infants, gent gran. Hi ha més de 200 km fins a Almería i són bombardejats per l’aviació i per la marina. Van morir unes 7000 persones. A l’abril del 1937, Gernika va patir un bombardeigs aeri sobre la població civil. No hi havia objectius militars, sinó l’objectiu d’atemorir la població. Altres casos que es poden mencionar: Almería, Barcelona, Tarragona, Bilbao, Madrid… 

L’illa de Mallorca va caure des del primer moment al bàndol rebel. Aquesta seria la principal base d’operacions dels avions de bombardeig, fonamentalment de l’Aviació Legionària Italiana (els Savoia). Mussolini utilitzaria aquests bombardeigs com a una operació de propaganda. Els avions alemanys (Heinkel) també van atacar Catalunya i van ser els que van destacar a zones com el Garraf. Només a Catalunya els bombardeigs van provocar a l’entorn de les 5.000 víctimes mortals i un nombre incalculable de ferits. Més de la meitat eren de Barcelona.

Un dels pitjors bombardejos de tota la guerra va ser a Barcelona, del 16 al 18 de març de 1938, amb una incursió que va durar més de 40 hores, sent el primer bombardeig de saturació de la història, causant uns 1200 morts i gairebé 3000 ferits. Vilanova i la Geltrú va patir 41 atacs i va haver 33 víctimes.

Barcelona va ser la primera ciutat gran bombardejada sistemàticament, però també va ser la primera que va adoptar mesures de defensa per tal de protegir tota la seva població. La ciutat va haver de fer front a una situació per a la qual no estava preparada, instal·lant mesures de defensa actives i passives partint de zero i amb pocs mitjans respecte als dels bàndol rebel/franquista. La població civil, des de les associacions veïnals, sobretot dones, amb l’ajut de criatures i persones grans, començaran la construcció de refugis antiaeris amb el recolzament de les juntes de defensa passiva de la República. També donaren instruccions de com deixar la casa en sortir després de què sonés l’alarma i com arribar al refugi corresponent. A Barcelona es van utilitzar a més, els túnels del metro. A Vilanova tenim un entramat de refugis que es van construir durant la guerra, a destacar el que tenia una de les seves entrades on és l’església de Sant Antoni Abat, un altra amb entrada a la Plaça de la Vila, a més dels que hi havia a prop de l’estació o en carrers del nucli antic.

• Per saber-ne més:

Helen Graham, Breve historia de la guerra civil, Ed. Austral, Barcelona, 2013.

Francesc X. Puig Rovira, Vilanova i la Geltrú 1936-1939. Guerra civil, revolución i ordre social, Ajuntament de Vilanova, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005.

Adrià Cabezas, Bombes al Penedès i al Garraf

Ens endinsem al refugi 307 

Isabel Pérez Molina. Doctora en Història.
Garraf per la República.
Associació de Dones La Frontissa