Ordre, guerra, caos

Quan Immanuel Kant va escriure La pau perpètua, en un context europeu travessat per conflictes recurrents, no ignorava la guerra, sinó que aspirava a domesticar-la mitjançant institucions i dret i una transformació jurídica i (en part) moral de l'ordre internacional. Tanmateix, el seu projecte pressuposava que la racionalització dels interessos podia contenir d'una manera estable l'impuls del conflicte. L'experiència històrica suggereix que aquesta confiança era, si més no, parcial.

El foc de la guerra no s'apaga amb la bona voluntat, ni tan sols quan aquesta es cristal·litza en estructures internacionals. Les Nacions Unides en són un exemple paradigmàtic: un espai de coordinació entre estats sobirans que, en absència d'un poder efectiu superior, difícilment pot imposar decisions vinculants. El dret de veto al Consell de Seguretat no és una anomalia, sinó l'expressió institucionalitzada d'un fet més profund: que l'ordre internacional continua depenent de l'equilibri de forces. Qualsevol ordre internacional sense monopoli de la força és, en el fons, prejurídic o parajurídic.

Els informes sobre drets humans, en aquest marc, tendeixen a tenir un efecte limitat. Sovint són assumits pels estats que ja operen dins d'aquests estàndards, mentre que resulten insuficients per transformar la conducta d'aquells que els vulneren. Això no els invalida, però en delimita l'abast.

Pel que fa a la guerra mateix, la seva evolució tecnològica no n'ha alterat el nucli, però sí la seva forma. L'ús creixent de drons, aviació i sistemes d'atac a distància redueix l'exposició directa de les tropes, però augmenta el risc de decisions desconnectades del terreny i, amb això, d'errors de reconeixement i de danys a la població civil, àmpliament documentats en diversos conflictes recents. La distància no elimina la violència; sovint la fa més opaca.

En un món globalitzat, la guerra ja no adopta únicament la forma de confrontacions obertes entre estats, sinó també la d'operacions limitades, pressions indirectes i intervencions selectives orientades a protegir interessos estratègics. Aquest tipus d'accions tendeix a afavorir els actors amb superioritat tecnològica i capacitat de projecció, i a reduir el cost polític immediat de la intervenció, sense eliminar-ne les conseqüències.

A L'art de la guerra, atribuït a Sun Tzu, s'afirma que la màxima excel·lència consisteix a vèncer sense combatre. Aquesta idea no és equivalent al pacifisme, però hi manté una proximitat superficial: ambdues valoren evitar la confrontació directa. La diferència és decisiva. Per a l'estratega, es tracta d'una qüestió d'eficàcia; per al pacifista, d'un imperatiu moral.

És aquí on es produeix sovint el malentès. La guerra no es regeix primàriament per criteris morals universals, ni tan sols en l'espai de la negociació. El que hi opera és una lògica de credibilitat, de reputació i de posició relativa: allò que, en tradicions més antigues, s'ha anomenat honor. No com a virtut moral en sentit estricte, sinó com a principi estructural que ordena les relacions entre actors en conflicte. En aquest sentit, l'honor no remet tant a la noblesa de caràcter com a la necessitat de ser percebut com a fiable, capaç de complir amenaces i compromisos. Ignorar aquesta lògica no elimina la guerra; simplement dificulta comprendre-la.

Però quan la guerra s'acarnissa en una zona, pot arribar un punt en què ni tan sols aquesta lògica de l'honor es mantingui. La destrucció total tendeix al caos, i el caos no respon ni a criteris morals ni a càlculs estratègics estables.

En aquest context, les emocions —avui sovint exalçades pels qui menyspreen la raó— no són la causa última de les guerres, però sí un factor que en pot alimentar la intensitat i dificultar-ne el control. Quan substitueixen la deliberació per la reacció, contribueixen a fer el conflicte més opac i més inestable.

En aquest punt, ja no es tracta de comprendre la guerra, sinó de contenir-ne els efectes: reconstruir assenyadament o assumir la pèrdua.

A la família del meu pare, durant la guerra civil espanyola, hi va haver un heroi que va morir en combat defensant la República i també un desertor. A la família de la meva mare, quasi tots van emigrar al Brasil. La guerra no són solament territori i lleis, sinó la vida de la gent que s'hi veu, sovint, involuntàriament atrapada: una vida que, en aquest context, o bé reprodueix a petita escala la lògica del conflicte, o bé treu el millor de si i esdevé heroi o referent moral. Sovint, en aquest límit, les posicions intermèdies es dissolen i els qui actuen ho fan enfrontats en actituds incompatibles.