Delinqüentes

Sóc al mig del Palau Sant Jordi, observant la imatge d’un cantant que, fa aproximadament 25 anys, va morir d’una sobredosi.

L’última vegada que vaig veure el grup en concert va ser en un descampat. M’hi vaig colar per sota d’una tanca d’obra. Aquell dia, com avui, també hi eren el Gerard —amb qui omplíem el got de birra del sortidor quan la cambrera no mirava— i el Bubu, que va acabar enfadat i borratxo jugant al pim-pam-pum.

De cop, noto que em toquen i torno al concert. És l’Anna, que em somriu i balla. Al seu costat, la Núria i la Montse. Quina sort tenir-les. En tots els concerts hi apareixen convidats inesperats; aquest no ha estat menys, i la Maite ha aparegut com el sirocco del desert.

La Núria desapareix i torna amb birres per a tothom. Li fem l’ona. Les barres són plenes i demanar-ne és perdre mig concert, però ella sempre troba la manera d’avançar entre la gent. Espero que ho recordi quan les coses no vagin tan bé.

Parlo amb la Montse després de ballar i cantar Salir, d’Extremoduro, en honor al Robe. Li explico que aquest migdia, abans d’anar al concert, he vist un amic de l’adolescència caminant pel carrer, amb el jersei per sobre del cap i gesticulant com si disparés a l’aire. Les drogues també van marcar la seva vida. Tot i que no ha tingut el mateix final que el cantant de Los Delinqüentes, el preu també ha estat alt.

No és l’únic. Aquells anys en van deixar molts de tocats. Potser per això aquest concert és tan especial.

El Bubu marxa abans que acabi el concert, amb una excusa que acceptem, però que li retreurem sempre. El Gerard, com sempre, es queda fins al final. Avui ha decidit que ja era agost i ha vingut amb una camisa de flors, com si fóssim a Hawaii. La llueix orgullós, i només per això ja val la pena l’entrada.

Sona La primavera trompetera i, quan està acabant, apareix Muchachito Bombo Infierno. És un moment que ens uneix a tots. Ho celebrem i m’abraço amb l’Anna com si aquell instant només ens pertanyés a nosaltres.

El concert acaba amb la imatge de Migue Benítez projectada. Penso en la sort que tenim i, alhora, en com la vida va canviar per a molta gent.

Mentre caminem cap al cotxe comentant els millors moments, l’Anna, la Núria i la Montse proposen fer un viatge. El Gerard i el Bubu proposen repetir concert, però en una altra ciutat. Som simples. A mi, tant me fa si marxem o no, si torna a haver-hi concert amb tots ells.