Art al carrer

Tot i que ara sembla que s’acosti l’apocalipsi, no calia que arribés la intel·ligència artificial generativa, amb els vídeos falsos que poden recrear qualsevol bestiesa en qüestió de segons, per fer-nos adonar que la societat de la imatge pot ser un disbarat colossal des d’una perspectiva humanista (de fet, convé puntualitzar que la intel·ligència artificial, en sentit ampli, va començar fa moltes dècades, amb els primers ordinadors experimentals, com aquells amb què va treballar a Anglaterra als anys seixanta J.M. Coetzee, com explica a Joventut; o amb creacions brillants com la màquina desxifradora Enigma inventada als anys quaranta per Alan Turing). Una d’aquestes poca-soltades de la societat audiovisual em va quedar gravada a la memòria quan, no fa gaires anys, vaig llegir una entrevista amb Annie Clark, la cantant, compositora i guitarrista que signa com St Vincent. Clark explicava que, una vegada que havia anat a visitar el seu pare a la presó, on complia una condemna per un delicte financer, havia vist com els reclusos es feien fotografies de record amb la família o els amics que els visitaven retratant-se davant d’uns telons de fons, com els decorats d’un teatre. La ridícula imatge del reclús amb la granota carbassa típica del sistema penitenciari dels Estats Units acompanyat per la dona i una criatura i, de fons, posem per cas, una platja idíl·lica havia causat a Clark una comprensible perplexitat.

Aquestes imatges irreals, que pretenen dissimular o embellir un aspecte o situació sinistra de la vida, em recorden aquesta dèria que, d’ençà de la pandèmia, amb la multiplicació de les trobades virtuals, resulta tan freqüent: tens una reunió de feina amb un grup de gent, repartida en diverses pantalletes que es reparteixen per la pantalla de l’ordinador, i veus que més d’un i d’una s’ha posat un fons de pantalla artificial. He presenciat des de paisatges propis de Mart a pisos de luxe que, indubtablement, no és on viu la persona amb qui estic parlant (de fet, té gràcia que, de vegades, he vist que dues persones havien triat el mateix fons de l’apartament espaterrant, i venen ganes de malpensar si no hi haurà alguna mena de marro entre elles...).

No deixa de sorprendre’m aquesta necessitat d’ocultar la realitat, com si ens fes vergonya, i, sobretot, aquesta propensió tan destralera al decorat. I dic destralera tan pel contrasentit de l’escena descrita per Annie Clark com per la lamentable mala qualitat dels fons de pantalla que ofereixen programes com Zoom o el Teams de Microsoft: veure que, quan fa segons quin moviment, a algú li desapareix una orella o se li escapça una mica el cap fa una mica d’angúnia. Quin problema hi ha que veiem la paret de fons, la prestatgeria de l’estudi o un armari de casa seva? No crec que sigui per raó de la protecció de la intimitat, sincerament. En fi, què hi farem! Són les ridiculeses de la nostra vida quotidiana.

Per sort, no totes les imatges ens retraten com gent maniàtica i poruga. Una de les millores que trobo que ha fet Vilanova i la Geltrú en els darrers anys és l’aparició de murals en algunes parets mitgeres que abans només lluïen la totxana nua. N’hi ha, que jo hagi vist, davant del CAP Jaume I i també a la paret del mateix edifici que dona a la plaça del Mercat; a la placeta davant del Museu Romàntic Can Papiol; al carrer de Pere Jacas, gairebé a tocar de la rambla de la Pau; i en un edifici del barri de Sant Joan, al carrer de l’Aigua, cantonada amb Josep Coroleu i la plaça del Xoriguer (aquest últim mural, obra de l’artista Slim Safont, va guanyar el segon premi d’un important concurs internacional d’art al carrer, l’StreetArtCities, tal com va informar l’Eix Diari).

Fa goig que Vilanova se sumi a altre ciutats de tot el món que opten per estimular la creativitat en l’espai públic amb murals de carrer. En vaig veure per primera vegada ja fa temps en una de les ciutats pioneres d’aquesta iniciativa, Los Llanos de Aridane, a l’illa canària de La Palma, que des de fa més de vint anys té tot un programa dedicat a aquesta mena de creacions, “La ciudad en el museo”. A part del valor de la difusió pública de l’art i de l’embelliment d’espais buits com les parets mitgeres, aquests murals poden contribuir a reforçar la identitat local i els valors comunitaris, com ho demostra el tema d’un dels murals vilanovins, dedicat a la Manifestació de les galledes, una fita reivindicativa feminista de 1965, en ple franquisme.

Aquesta dignificació de l’espai públic és tot un encert i mereix tot el respecte, encara que hi ha gent que sembla que no ho acaba d’entendre: el bell mural de Lula Goce al CAP Jaume I va ser vandalitzat fa pocs mesos amb una pintada d’Aliança Catalana. S’ha intervingut per dissimular-la, però el resultat és una mica un nyap, perquè les lletres han quedat tapades per una mica de pintura que embruta la creació original. Potser, com em va dir la meva filla quan li vaig comentar aquesta bretolada, als responsables de la pintada els feia ràbia que la imatge del mural fos una jove negra.