No vull tocar els nassos, però aquest és el nou Camp Nou?

El 27 d’agost vaig anar al Camp Nou acompanyant el meu nebot Iñaki, basc i seguidor de l’Athletic de Bilbao. Ja té gràcia: un soci de l’Espanyol acompanyant un seguidor de l’Athletic a veure el Barça.

Aprofitant la visita, vaig fer una mena d’inspecció d’obres particular. Mirar, observar, tafanejar una mica -que per això tenim ulls- i intentar entendre com està quedant una de les obres més importants que s’han fet a Barcelona en molts anys.

I en vaig sortir preocupat.

No perquè sigui de l’Espanyol. Ho soc, efectivament, però no soc anti-Barça. Sempre he pensat que estimar els teus colors no obliga a desitjar que al veí li vagi malament. Al contrari: considero que tenir un Barça fort és bo per al futbol català i per al país.

Precisament per això em costa entendre algunes de les coses que vaig veure.

Comencem pels passadissos.

A Tribuna, són baixos. Sorprenentment baixos. Pràcticament fets a la meva mida -1,70-, cosa que no sé si és exactament el patró arquitectònic que hauria d’haver inspirat un dels grans estadis del segle XXI.

Però això és gairebé una anècdota.

El que em va deixar més desconcertat és la tribuna del pis inferior.

Els espectadors de les files posteriors queden tan ficats sota la graderia superior que perden bona part de la visió de la resta de l’estadi, fins al punt que hi han hagut de posar pantalles per veure-ho bé.

I això, en un camp de futbol, no és un detall.

Perquè anar al Camp Nou no és només veure vint-i-dos futbolistes perseguint una pilota. Per això ja tenim televisors enormes, repeticions, primers plans, sofà i una nevera a deu passes.

Anar a un gran estadi és una altra cosa.

És aixecar el cap i veure una multitud. És contemplar la immensitat de la graderia. És veure com s’aixequen milers de persones després d’un gol. És el murmuri, els crits, les bufandes, la sensació de formar part d’alguna cosa que una pantalla no pot reproduir.

Si pagues una entrada -i no és precisament barata- i acabes veient el partit des d’una mena de túnel perquè tens una graderia damunt del cap, alguna cosa falla.

I després hi ha les llotges.

No sé a quin preu es vendran, però espero que el paquet comercial inclogui uns bons prismàtics. Algunes són tan lluny del terreny de joc que distingir els jugadors tindrà un cert mèrit.

I aleshores arriba la pregunta inevitable.

Com és possible que ningú hagi posat el crit al cel?

Estem parlant del Camp Nou. De la casa del Barça durant els pròxims cinquanta o seixanta anys. D’un estadi que aspira a ser un dels millors del món. D’una inversió extraordinària.

Arquitectes, enginyers, tècnics, directius, socis, periodistes...

Ningú ho ha vist?

Ningú ha preguntat?

Ningú ha dit: «Escolti, això segur que ho volem així?»

Potser quan l’estadi estigui completament acabat m’hauré d’empassar aquestes paraules. Tant de bo. Seré el primer a reconèixer-ho.

Però el que vaig veure amb els meus propis ulls em va deixar molts dubtes.

I encara em preocupa més una altra cosa: el conformisme.

Vivim en l’època dels renders. Ens ensenyen quatre imatges espectaculars, una posta de sol perfecta, l’estadi il·luminat, milers de persones somrient i una gespa d’un verd que no existeix enlloc, hi escrivim a sota «el millor estadi del món» i tots a aplaudir.

Potser hauríem d’aplaudir una mica menys i preguntar una mica més.

Perquè ser del Barça no hauria de significar haver de considerar magnífic tot el que fa el Barça. De la mateixa manera que ser de l’Espanyol no m’obliga a esperar que tot el que faci el Barça sigui un desastre.

Precisament perquè el Barça és més que un club -i permeteu que ho digui un soci de l’Espanyol- també se li ha d’exigir més que a un club.

I si Barcelona i Catalunya construeixen un dels estadis més importants del món, no n’hi ha prou que sigui espectacular als renders.

Ha de ser un gran estadi quan hi seus. No em sembla demanar tant.

Encara que potser el problema és precisament aquest: que ens hem acostumat a preguntar massa poc.