I si deixéssim els joves avorrir-se?

«M'avorreixo.»

Potser aquesta és una de les frases que més es repeteixen avui a moltes cases. I resulta curiosa quan surt de la boca d'un adolescent que té un mòbil a la mà, una consola a l'habitació, sèries, música, xarxes socials, videojocs, vídeos infinits i la possibilitat de parlar amb algú a qualsevol hora del dia.

Tenen més coses per fer que qualsevol generació anterior.

I, malgrat tot, s'avorreixen.

Potser no és tan estrany com sembla.

Nosaltres també ens avorríem, però l'avorriment tenia una altra durada. Quan no sabíem què fer, no hi havia una pantalla esperant-nos amb mil opcions preparades. Sortíem al carrer, buscàvem un amic, inventàvem un joc o simplement deixàvem passar la tarda. Algunes vegades no fèiem absolutament res.

I d'aquell no fer res també en sortien coses, apreníem a esperar, a insistir, a  buscar alternatives, a tolerar que no tot fos immediat.

Avui, en canvi, vivim en un món que respon gairebé abans que haguem acabat de preguntar. Un missatge arriba en segons, una cançó es pot escoltar quan ens ve de gust, una compra pot arribar l'endemà i qualsevol moment d'avorriment pot desaparèixer amb només moure un dit per la pantalla.

Potser el problema no és que els joves tinguin massa tecnologia. Potser és que estan creixent en un món on gairebé mai no han d'esperar. I això ens hauria de fer pensar.

Perquè la vida adulta no funciona així.

Hi ha coses que triguen. Hi ha feines que requereixen anys d'aprenentatge. Hi ha relacions que passen per moments difícils. Hi ha projectes que no surten a la primera. Hi ha portes que es tanquen i persones que marxen. Hi ha dies en què, per molt que ho vulguem, no hi ha cap botó que ens permeti passar directament al moment següent.

Què passarà quan arribin aquests moments? No ho sabem.

Potser els joves d'avui s'hi adaptaran perfectament. Segurament tindran eines que nosaltres encara no sabem ni imaginar. Potser trobaran noves maneres de treballar, relacionar-se i construir el seu futur.

Però també és possible que una societat acostumada a la immediatesa tingui més dificultats per conviure amb la frustració.

I aquí els adults també tenim alguna responsabilitat.

Perquè mentre els diem que deixin el mòbil, nosaltres mirem el nostre durant els àpats. Mentre els demanem paciència, ens enfadem si una aplicació triga uns segons a carregar. Mentre els expliquem que no poden tenir-ho tot immediatament, comprem per internet a qualsevol hora i esperem que qualsevol necessitat tingui una resposta ràpida.

Potser no els estem ensenyant només com utilitzar la tecnologia. També els estem ensenyant, sense adonar-nos-en, com volem que sigui el món.

I potser hauríem de recuperar una cosa tan senzilla com deixar que els nostres fills s'avorreixin. No per castigar-los. No per tornar al passat.

Simplement perquè l'avorriment també educa.

Ensenya a imaginar, a buscar, a crear i, sobretot, a conviure amb un mateix quan ningú no està entretenint-nos.

Potser un adolescent que avui diu «m'avorreixo» no necessita que li trobem immediatament alguna cosa per fer. Potser necessita descobrir que no passa res per estar una estona sense fer res.

Perquè algun dia arribarà un moment en què no hi haurà una pantalla capaç d'entretenir-lo, un vídeo capaç de distreure'l ni un algoritme capaç de dir-li què ha de mirar.

Serà ell davant del silenci, davant d'una decisió, d'una espera o d´una frustració.

I potser aleshores agrairà haver après, quan encara era jove, que l'avorriment no sempre és un buit que cal omplir.

De vegades és el primer espai on comencem a descobrir qui som.