Immigració, colonialisme, Ceuta i Argelers

Aquests darrers dies diferents notícies vinculades amb la immigració han ocupat capçaleres i grans espais en els diferents mitjans de comunicació i han enterbolit, si cal encara més, el panorama polític del nostre país. Ceuta i la nombrosa arribada de “persones” d’altres països han posat sobre la taula comentaris i reflexions ben diferents segons la seva procedència.

Aquesta situació, que no és nova, ens obliga a reflexionar sobre els moviments poblacionals i la interacció entre diferents territoris i/o països del planeta. I a intentar respondre algunes de les preguntes més corrents en els darrers temps.

La gent pot desplaçar-se lliurament d’un lloc a altre del planeta? La gent, les persones tenen dret a buscar un millor lloc per viure i una vida més digna? Les persones que van a altres països han de mantenir la seva cultura i tradicions o han d’adaptar-se (en diuen integrar-se) a la cultura que els acull? I així, ens podríem fer múltiples més preguntes, no sempre de resposta fàcil.

El que si és més fàcil (crec) és fer una ullada a la història i veure que ha passat fins ara.

Si anem a l’albada dels temps, sempre hi ha hagut moviments  de població. Des de la prehistòria, els essers humans han recorregut centenars de kms cercant terrenys més fèrtils o amb millor cacera. (Clar que abans no existia ni l’ICE ni Frontex...). La humanitat i les nacions o països s’han construït en base a la barreja racial, al mestissatge. I lo llarg de a història els països han canviat , modificat límits i canviat de mans.... Mirant la història , ens costaria de definir i decidir des de quan un país és un país, quina és la seva “puresa”, i qui és l’estrany en ell...... mestissatge.....

Actualment el món occidental, el que anomenem primer món o món desenvolupat, o sigui el “nord” viu angoixat per l’allau de persones que provinents de països empobrits o en vies de desenvolupament, o immersos en conflictes bèl·lics. Però una altra vegada hem de remirar la historia, i constatarem dos fets irrefutables. Un, que la majoria de països d’on prové la immigració son països enormement rics en matèries primeres, en recursos naturals, en minerals i materials extremadament necessaris per a fer funcionar el món (wolframi, coltan,  urani, petroli, or.....), països on la terra es molt fèrtil  i on els mars fins ara eren productius en pesca.

I la segona constatació , Europa i per extensió l’occident “desenvolupat” ha aconseguit aquest estatus en base a explotar els recursos naturals del sud, a esclavitzar la seva població, i a mantenir-la lluny de la cultura i  la pau. Europa ha prosperat robant i explotant. Bèlgica, França, Alemanya, Gran Bretanya, Espanya...... van prosperar amb els recursos de les seves colònies. Sempre d’una manera cruel i desapiadada. Van fer una revolució industrial sobre la sang africana, asiàtica o llatinoamericana.

I ara, després d’haver-los robat i explotat, no els deixem entrar a casa nostra, deixem que s’ofeguin a la Mediterrània, o els  tanquem en presons (centres d’internament per estrangers ) com si fossin delinqüents.

Però més enllà del deure d’acollir-los, que seria lo més just desprès del robatori de segles, i de la necessitat del “nord” de disposar de ma d’obra i de major natalitat, la veritable solució, com tot, és més simple. I si enlloc d’importar (de moment obviem el terme robar) els seus recursos, de regularitzar la immigració (per necessitats del capital d’aquí), féssim el que s’hauria de fer?. Invertir en aquests països, crear llocs de treball i riquesa, aprofitar de manera sostenible els seus grans recursos naturals, recolzar el seu desenvolupament social i democràtic, pacífic. Defugir del paternalisme colonialista i deixar que cada poble reescrigui la seva història.

Les imatges de persones arribades a Ceuta, malvivint en campaments improvisats a les seves platges, sense cap mena de servei , en condicions indignes, infrahumanes, acampant entre cartrons i fustes i a sobre patint els atacs i les caceres d’una part de la població instigada per les consignes dels grups ultra i racistes, ens recorda massa un episodi de la nostra pròpia història, quan al 1939 milers i milers de persones republicanes, fugint de la repressió franquista van ser abocats a malviure sense condicions a la platja francesa d’Argelers. Els que hem tingut els nostres pares o avis tirats a la platja d’Argelers, no podem assistir i veure aquestes imatges de Ceuta sense ràbia i amb tristesa.

Ens cal  recuperar l’humanisme i la solidaritat i seguir lluitant per crear una societat mundial igualitària i justa en el comerç i l’intercanvi.  

Enric Garriga Elies
Amical de Buchenwald