El Vendrell, a la cuina

Minut 24:55 del programa Plaça Vella del 8 de maig de 2026. Va ser en aquell instant quan vaig entendre-ho tot.

Enmig del debat, una regidora del govern del Vendrell va posar l'exemple d'una reforma de cuina per explicar les molèsties que comporten les obres i la transformació d'un municipi.

"Això és com si fos casa teva i fas obres. Hi haurà uns dies que no podràs cuinar, oi que no? Perquè tenim tota la cuina empantanegada."

I he de reconèixer que la comparació és magnífica.

Perquè, de cop, moltes coses encaixen. Ara entenc les tanques, la pols, els desviaments. No son obres urbanístiques és que tenim la cuina empantanegada.

I és cert que quan reformes una cuina hi ha dies que no pots cuinar. També hi ha dies que no trobes els coberts. Que busques un got i apareix en una altra habitació. Que no saps on és res.

I que tothom et promet que, quan tot estigui acabat, quedarà espectacular.

Però la comparació dona per molt més.

Per exemple, si el Vendrell és una cuina, el Riuet devia ser aquella nevera antiga que alguns apreciaven perquè encara funcionava, però que algú va decidir retirar perquè no combinava amb el nou disseny.

La metàfora és magnífica perquè, sense voler-ho, explica una manera de governar: primer es decideix el projecte, després es fa l'obra i finalment s'intenta convèncer els afectats que haurien d'estar encantats amb el resultat. I aquí arriba la part que més gràcia em fa. La frase no la va dir un constructor, ni un arquitecte, ni un decorador. La va dir precisament una regidora responsable de l'àrea de feminismes. La vida té aquestes ironies.

Quan semblava que havíem deixat enrere la cuina com a centre de totes les explicacions, resulta que al Vendrell hi acabem entrant tots per entendre l'urbanisme municipal.

Sigui com sigui, els veïns posem la paciència. Que, vist el panorama, també és una forma de contribució. És un concepte revolucionari de decoració participativa.

També m'imagino una reunió tècnica d'obres convertida en un programa de reformes de televisió

— Tenim queixes dels veïns.

— Normal. Encara no han vist la cuina acabada.

— La gent està enfadada.

— És que encara no hem posat els acabats.

— Hi ha protestes.

— Això és perquè no han vist el marbre.

— Els veïns no estan d'acord.

— És que encara no han vist la simulació en 3D de la cuina.

I problema resolt. O no.

Perquè al Vendrell sembla que qualsevol malestar ciutadà es pot arreglar amb una metàfora de bricolatge. A aquest ritme, el pròxim ple municipal es farà directament a una botiga de mobles. I el pressupost es votarà al passadís dels electrodomèstics.

Perquè una cosa ha quedat clara: al Vendrell ja no tenim urbanisme, tenim MasterChef institucional. Només falta que el lema municipal sigui: "Paciència, veïns. Ara mateix tenim la cuina empantanegada."

Potser per això hi ha ciutadans que tenen la sensació que les seves opinions són tractades com aquella torradora antiga que continua funcionant perfectament però que no combina amb la nova decoració.

De fet, si seguim amb la metàfora culinària, ja podem reinterpretar mig municipi.

El Botafoc serà el forn. La Riera de la Bisbal la pica. El Riuet la nevera que no combinava amb la reforma. La participació ciutadana aquell calaix que surt als plànols però que ningú troba mai. I el consens, com les instruccions de muntatge: tothom diu que hi són, però ningú les ha vist.

Per això deixo l'enllaç del programa. Perquè hi ha moments que expliquen més sobre una manera d'entendre la política que moltes rodes de premsa. I el minut 24:55 és un d'ells.

Aquesta és la diferència entre una cuina i una ciutat, a casa teva tu decideixes la reforma, en un municipi el problema rau quan la reforma ja esta decidida abans de preguntar als ciutadans que en pensen.