Un Casio, un semàfor i una República

L’altre dia pel carrer vaig veure una noia que duia un rellotge com el meu: un Casio de polsera, petit i daurat. Jo me’l vaig comprar fa cinquanta anys a Andorra. Va ser el meu primer rellotge digital. El vaig passar per la duana de la manera més discreta possible, posat al meu canell. Em sorprèn que encara fabriquin aquell model i que la joventut se’l segueixi comprant. Però les modes són així: van i venen. 

L’altre dia, tocant un dels quatre botons, se’m va disparar el cronòmetre. No m’havia passat mai. No sabia com aturar-lo. Però al final ho vaig aconseguir. Que curiós, oi? Li vaig trobar el gustet. I ara que cronometro coses, estic descobrint coses sorprenents. Sis minuts i trenta-quatre segons trigo a dutxar-me. Tretze a travessar el passadís de casa. Deu a tancar la porta amb dues voltes. I vaig intentar cronometrar quant trigava a fer-me efecte el cafè però em vaig quedar adormida. Apunto tots els resultats en una llibreta que sempre duc al bolso. Divuit minuts i cinquanta-set segons és el rècord d’anar de casa a la Plaça de la Vila. Un minut i vint-i-quatre, l’estona que vaig passar davant de la nevera, amb la porta oberta, abans d’agafar els pèsols per fer el sopar. Quan ets gran no cal cuinar gaire, ni córrer.  

Però aquest divendres, quan anava cap a l’hospital a fer-me una analítica, vaig cronometrar quant de temps estava aturada al semàfor de la Ronda. Un minut i mig. Un minut i mig pels cotxes i vint-i-cinc segons pels vianants. Caram! El temps just perquè una octogenària com jo, mori atropellada intentant creuar quatre carrils i una mitjana. L’única cosa que em tranquilitza és saber que a quatre-cents metres de l’hospital s’hi troba el cementiri. I això facilitaria molt el trasllat de les meves despulles si un dia moro atropellada. Déu no ho vulgui. 

Fa dies que penso en quan jo ja no hi sigui. Quan falti, ja no em faré preguntes, però mentrestant… me les faig: Quan una es mor li treuen el rellotge? És una d’aquelles preguntes que segur que es fa tothom a la meva edat. Quan et falla la ròtula i necessites piles per escoltar. Quan no et surt la paraula que vols dir, quan les vàlvules del cor no tanquen, les varius es fan grosses i els dits s’acartronen i et fan mal. Quan passeges per tot arreu la caixeta de les pastilles amb unes per tenir més d’allò i unes altres just pel contrari, és quan t’adones que t’has fet vella. Però deixem-ho aquí. Vilanova està molt ben pensada pels conductors, però arriba un moment, en el  meu cas va ser fa un parell d’anys, en què el metge, la família i el teu cap et diuen que prou. I deixes el cotxe al garatge i entens que totes les coses tenen un final. El cotxe és una de les primeres coses que et treuen. El cotxe, el vi, la sal, el sucre, l’embotit, el marisc, el cafè, la carn, la son i al final l’aire. I el cronòmetre continua corrent. 

Miro el rellotge japonès, que ara es fabrica a la Xina, i em pregunto què vol dir ser modern. No m’imagino una ciutat moderna on els cotxes siguin tan importants i els cossos lents i fràgils com el meu, tan poc. Al Japó, ser gran és un valor. Aquí, vint-i-cinc segons és el temps just per morir atropellada. Perquè aquí és més important que el repartidor d’Amazon entregui vint paquets en quatre hores que no pas que una àvia pugui travessar el carrer per anar a comprar el pa. Quan jo mori i no quedi res de mi, la pila del meu Casio seguirà corrent. M’impressiona el sol fet de pensar-hi. Fins quan? Un any, dos? Deu? Quin anacronisme. Sembla mentida que amb el que han avançat les coses, els Casio segueixin funcionant amb pila i no es puguin recarregar.

Dit això, me’n vaig amb les amigues a la platja de la República a fer una mica de chi cung, gimnàstica xinesa per a cossos joves d’esperit.  

Potser la república és això: gimnàstica a la platja i creuar en vermell si cal. Perdó si creuant en vermell he molestat a algú, però és que no me’n puc estar.