Habitatge i contracte social

L’accés a l’habitatge és avui el problema públic més important al nostre país, perquè incideix directament en la pobresa, la capacitat d’estalvi de les famílies, l’emancipació dels joves, la natalitat, la desigualtat d’ingressos, l’equitat generacional i la cohesió territorial. El creixement demogràfic dels darrers anys, les seqüeles de la bombolla immobiliària i les dinàmiques poblacionals i territorials de concentració metropolitana i urbana no fan sinó agreujar l’encariment d’aquest bé essencial. Davant d’aquesta realitat, que no és de fa quatre dies, hauria de resultar evident que les administracions han posat tots els recursos a atenuar la manca d’oferta i les dificultats dels col·lectius més vulnerables per accedir de manera assequible a un sostre. És realment així?

El problema, sens dubte, és a l’agenda pública, ocupa hores de tertúlies televisives, ha comportat mobilització social i omple pàgines de programes electorals i plans de govern, però la resposta pública ha estat a l’alçada? En termes de despesa no, i crec que no és gens equivocat afirmar que des del punt de vista legislatiu tampoc.

Si observem l’evolució de la despesa pública per polítiques, avui a Espanya es destinen menys recursos a polítiques d’habitatge que l’any 2000 i no hi ha una tendència positiva. Alhora, en comparació amb els països del nostre entorn, Espanya destina tres vegades menys recursos a habitatge que la mitjana europea. En el darrer quart de segle, les úniques partides que han augmentat de manera significativa són les pensions de jubilació i la despesa sanitària, ambdues estretament vinculades a l’envelliment.

(S’ha de tenir en compte que les dades mostrades inclouen tant ajuts per facilitar l’accés, com recursos per a la promoció d’habitatge públic.)

Es fa difícil d’explicar per què, davant d’una crisi com l’actual, és òptim endeutar-nos per pagar pensions i no per posar les bases perquè els infants i els joves puguin progressar, en un país en què un terç dels nostres nens estan en risc de pobresa i els nostres joves no poden emancipar-se ni somiar a formar una família.

Per fer-nos una idea de la injustícia, només cal constatar com el cost de la revalorització de les pensions per a l’any 2027 (7.000 milions €) equival a aproximadament el doble que tota la despesa en habitatge en un any. Només la revalorització vinculada a l’IPC!

Espanya és actualment un dels països occidentals amb un creixement demogràfic més fort impulsat per la immigració, que és el combustible d’una economia que prospera a costa d’engreixar-se de mà d’obra i talent d’origen estranger. Respecte de l’any 2021, al Garraf som 10.000 persones més, com al Baix Penedès, i més de 6.000 a l’Alt Penedès. A banda de la pressió que això té sobre la demanda de serveis públics, que tenen una flexibilitat d’adaptació molt baixa per la lentitud administrativa, l’oferta d’habitatge no ha pogut adaptar-se. La rigidesa burocràtica i normativa no hi ajuden.

Gràcies als professionals, joves i persones que arriben al nostre país amb un somni sota el braç, que no és altre que guanyar-se la vida dignament, progressem tots, però, egoistament, no fem res per ajudar-los a viure en condicions. La immigració és una política estratègica dels governs dels darrers anys i dels agents socials (sindicats i empreses) per seguir creixent. Així s’expressava Pedro Sánchez recentment: “Necesitamos migrantes, mano de obra para una economía que está creciendo el cuádruple de lo que está creciendo la zona euro”. Són les persones nouvingudes, amb els joves, les que presenten, justament, més dificultats per pagar un lloguer o accedir a la propietat.

Els governs d’aquest país es conformen amb un esforç econòmic ínfim per afrontar aquest problema públic de primer ordre i amb un conjunt de lleis d’efecte limitat o potencialment contraproduents, tal com assenyalen alguns estudis o el Banc d’Espanya.

L’estat del benestar, com la democràcia, es fonamenta en un contracte social implícit que és alhora interclassista i generacional. La justícia d’aquest contracte social no es pot mesurar, però sí que podem considerar-lo més injust com més s’estengui la percepció subjectiva que l’aportació de cada persona o grup a la societat no rep una compensació raonable al llarg de la seva vida (o de la dels seus fills).

L’habitatge, com tantes altres problemàtiques socials, pateix la lògica clientelar de la política: resulta més rendible impulsar mesures d’efecte immediat —com una pujada anual de les pensions, una rebaixa del bitllet de tren o de la benzina, o una subvenció— que dedicar esforços a polítiques amb resultats a mitjà o llarg termini, de les quals no s’espera un reconeixement immediat en forma de vots.

Aquestes línies no s’haurien d’entendre com una confrontació entre polítiques, o una discussió sobre on posar els diners, sinó com una apel·lació al reequilibri de la justícia del contracte social, amb l’habitatge com el gran element capaç de restaurar el benestar social i millorar la competitivitat econòmica. Ens hi juguem la cohesió social i, sobretot, la confiança en el sistema, és a dir, la legitimitat democràtica.