Espanya té el millor racisme del món

A vegades, però, moltes vegades, s’han de fer excepcions. No tothom pot tenir drets humans, només els humans. És a dir, els humans blancs, els que importen. Que a ningú li agrada veure patir els immigrants, però és necessari. Hem de defensar la nostra cultura (i els nostres privilegis). Com diria el gran filòsof gallec Joaquín Domínguez, conegut com el Xocas: “El que algo quiere, algo le cuesta. Y el que no, que se joda”.

És per aquesta raó que hem nascut de peus. Històricament, la deshumanització d’una minoria concreta i els pogroms (linxaments ètnics), han estat l’avantsala de terribles atrocitats. Tenim sort que la nostra persecució contra els immigrants del Marroc sigui l’única persecució ètnica moralment justificada de tota la història de la humanitat. Oi que és increïble? És que els espanyols som l’hòstia.

Quines probabilitats hi ha d’això? Ens ha tocat la loteria!… O, depenent de com ho vegis, ens ha caigut un meteorit. Més encara si tenim en compte alguns dels exemples de persecucions ètniques de la història recent.

Un exemple de “pogroms malament” són els que pateixen regularment els habitants d’Al-Tuwani a Cisjordània. El periodista i activista pels drets humans Mohammad Hesham Huraini relata la seva experiència personal com a víctima d’un pogrom en un article que glaça la sang. En Mohammad explica que una de les primeres coses de què es va adonar va ser de l’olor de cremat. Els colons israelians van incendiar cotxes i cases amb gent a dins. Ha de ser aterridor perdre tot el que tens per culpa de gent que l’únic remordiment que té és que no hagis mort cremat tu també.

Aquest horror és possible només perquè l’estat d’Israel fa dècades que manufactura mites i propaganda que contribueixen a deshumanitzar la població palestina. És fàcil fer-los mal perquè la propaganda sionista els representa com a criminals, terroristes i antisemites. Els fa malvats, tant que perden el seu “privilegi” de ser tractats amb humanitat, ja que als ulls de l’opinió pública israeliana són menys que humans.

I de la mateixa manera que a Israel els palestins són “l’altre”, als Estats Units, país estretament relacionat amb Israel, els “altres” han estat durant molt de temps les persones negres. Un exemple amplament reconegut és el de la segregació i l’era Jim Crow. Durant aquesta època, els negres eren sotmesos a un règim que els feia ciutadans de segona. Era un estat apartheid en tota regla. Els estatunidencs negres estaven obligats a obeir una sèrie de lleis segregacionistes, cada una més absurda i draconiana que l’anterior. Si no ho feien, les conseqüències podrien ser fatals. I encara que respectessin al peu de la lletra totes les normes, no podien escapar de la possibilitat de ser víctimes d'un pogrom.

Podríem pensar que en els estats apartheid les coses eren així perquè la població blanca es beneficiava del seu privilegi. Això és cert de forma parcial. Les classes altes sí que es van beneficiar enormement, però les classes treballadores van obtenir poques millores reals en la seva qualitat de vida, almenys pel que fa als EUA. Els beneficis eren pocs, a curt termini i eclipsats per les conseqüències d’un moviment obrer dividit. Històricament, les grans fortunes han instrumentalitzat narratives racistes per fer creure a la classe treballadora blanca que els seus interessos estan alineats amb l’elit econòmica, quan la realitat és que tenen molt més en comú amb els treballadors racialitzats.

La justificació de la segregació era una defensa de la raça blanca i dels seus valors, com també de les dones, que no podien interactuar amb homes negres per por de ser violades. Perquè, segons els mitjans i l’opinió pública, eren tots criminals. Però la realitat és que no existia cap defensa, era tot un atac constant que fins i tot perjudicava els blancs. Un exemple molt notable és la clausura de piscines municipals als anys cinquanta i seixanta. L’any 1964, amb l’aprovació de la Llei de Drets Civils, espais com les piscines públiques tenien l’ordre de desegregar-se. Tot i això, molts establiments van optar per tancar la piscina per a tothom, blancs inclosos, abans que obeir la llei.

Un altre exemple encara més perjudicial i que encara avui té efectes negatius als EUA és l’estigmatització dels beneficiaris d’ajudes de l’estat. Històricament, algú que rebia ajudes públiques era vist amb compassió i empatia. No obstant això, va ser quan aquestes ajudes es van tornar accessibles per a persones negres que van perdre popularitat. Polítics com Ronald Reagan van aprofitar per crear una narrativa que representava la gent necessitada com a paràsits i ganduls. És en aquest moment que neix el fals estereotip de la welfare queen, mares negres que no treballaven i que cobraven ajudes de forma fraudulenta. Això va ser suficient perquè l’electorat donés suport a un projecte polític que desfeia els avenços socials que es van aconseguir durant l’època del New Deal, els quals havien transformat a la ciutadania estatunidenca en la més rica del món.

Ho veieu? Casos com el dels EUA o Israel, entre altres, són exemples de racisme mal fet i injustificat. Els nostres pogroms estan bé perquè no els gaudim, els fem per defensar-nos. Podem cremar xaboles de gent que no té res a la platja de Benítez i no passa res perquè actuem en defensa pròpia.

A més, som immunes a la propaganda. Les notícies sobre que els marroquins porten malalties, apunyalen cotxes i són tots criminals han de ser absolutament certes i no mentides que ja s’han comprovat falses.

Però tot això no s’aplica als immigrants legals, clar que no, parlem dels altres immigrants. Si segueixen la via legal i s’integren els rebrem amb els braços oberts. És cert que manifestants de Ceuta han agredit immigrants legals i ciutadans ceutins espanyols pensant que havien entrat de forma il·legal, però qui té boca s’equivoca. Tot i que gairebé la meitat de la població de Ceuta és musulmana, sembla que només identifiquem a algú com autòcton si té el color de pell correcte. I si no que s’integrin millor, culpa seva per no ser prou blancs o semblar menys pobres.

I no parlem de la comparació amb el segregacionisme als Estats Units, aquí mai tindríem ciutadans de segona amb menys drets. Si ni tan sols volem abolir les ajudes de l’estat! Però les volem només per a nosaltres, això sí. Quan algun migrant s’emporta una ajuda, aquesta deixa de ser-ho i es converteix en “paguita”. Fins i tot hi ha partits que proposen que tinguem preferència també en llistes d’espera de la sanitat pública. Però no és discriminació, és prioritat nacional.

Què importa si una persona migrant assoleix els requisits per a les ajudes o necessita tractament mèdic? Aquesta persona no és espanyola. Per molt que els immigrants contribueixin a finançar serveis públics amb els seus impostos, hagin cotitzat més que molts polítics de la dreta (tot i que això no és gaire difícil), i siguin pilars fonamentals de sectors importantíssims de l’economia, els falta un paperet amb el seu nom i la bandera d’Espanya. És per això que han d’anar sempre darrere nostre.

Els espanyols som excepcionals. És una llàstima, però, que la història no faci excepcions. I temo molt que si continuem per aquest camí, ens trobarem amb les previsibles conseqüències dels nostres actes.

Kilian Saldaña i González
Guionista i comunicador audiovisual