Ja està bé, no?

Queda clar, després de dies de vaga i de no ratificar els acords dels sindicats, que la problemàtica educativa és molt complexa, que no s’arreglarà amb un augment de sou i que hi ha un descontentament amb unes arrels molt profundes que encara no han aflorat del tot a les negociacions i que potser no arribaran a fer-ho perquè no són assumptes pròpiament laborals.

I després hi ha la percepció que té la societat d’aquesta protesta. Una percepció estranya, si més no. Hi ha gent -a La Vanguardia, per exemple- que no entén què volen aquests docents si ja els han apujat el sou. Que parin d’emprenyar, que els altres no podem fer-nos càrrec de la canalla. A més, ja tenen dos mesos de vacances i tampoc estan tan mal pagats, que callin ja, que hi ha gent que està molt pitjor i no molesten tant! Un argument que no recordo amb tanta contundència quan els controladors aeris toquen la pera a l’estiu, ni tampoc que s’usi contra els metges que també estan de vaga. Els docents molesten més i crec que això té a veure amb la percepció que es té de la nostra feina. M’agradaria recordar als amics de La Vanguardia que cada cop hi ha més desercions entre el col·lectiu de mestres -una cosa difícil d’explicar si som uns privilegiats- fins al punt que es fa difícil cobrir les baixes durant el curs.

És fàcil que m’equivoqui en aquests temes, però malgrat els discursos sobre la importància decisiva de l’ensenyament en el futur del pais i bla, bla, bla… tot allò que ja ens sabem tots de memòria, per sota d’aquesta pàtina de presentabilitat circula la creença ben establerta que els professionals de l’ensenyament són una segona categoria de treballadors. Hi ha la gent que treballa i hi ha la gent que s’està amb el meu nen -que és preciós, per cert- a l’escola fent coses xulíssimes i passant-s’ho pipa. A sobre es queixen? Per a molta gent és absolutament incomprensible. ¡Però si els sembla que no hi ha necessitat de pagar les hores que passem de colònies perquè estem anant de colònies!.

Treballar a l’escola ens infantilitza a ulls de bona part de la societat. I en això, el fet que el coneixement hagi desaparegut com a categoria fonamental de l’activitat escolar hi ha col·laborat en una enorme mesura.

I tampoc oblidem que la nostra és una professió feminitzada. Segons dades de l’Idescat, el 73,8% del professorat a Catalunya és femení. La xifra augmenta fins al 95% si parlem d’educació infantil i fins al 83% a primària. Voleu dir que aquest fet no interfereix en la percepció social de la feina? Una percepció que ens vincula molt més estretament amb la guarda i custòdia, amb les cures i amb l’acompanyament emocional del que els propis professionals afirmarien que és, en realitat, la seva feina. No puc evitar pensar que quan alguns es posicionen tan fortament contra les protestes educatives els està ressonant encara un fons patriarcal molt arrelat i molt ranci. Potser que s’ho facin mirar.