Henry, June i Anaïs

Vam llegir amb curiositat i sensació de meravella els Diaris d’Anaïs Nin en els anys vuitanta del segle passat. En cada volum que apareixia publicat es podia apreciar com una escriptora que desafiava les convencions socials anava creixent davant dels nostres ulls de dones que exploràvem els camins de la emancipació. Sens dubte, en el corpus central de l’obra literària d’Anaïs Nin (1903-1977) hi ha els seus Diaris. Va començar a escriure’ls molt jove, als onze anys, i hi va persistir durant dècades. Els Diaris d’Anaïs Nin són una autobiografia on l’escriptora es retrata de manera íntima, en cos i ànima (entre d’altres psicoanalistes, Anaïs Nin es va relacionar amb Otto Rank, deixeble de Jung), alhora que són una construcció amb el bo i millor del seu art narratiu. Aquest és un dels motius pels quals els Diaris van adquirir tanta ressonància en el moment de ser publicats en set volums: qui escriu la seva vida, els seus pensaments, els seus sentiments i l’impacte emocional de seves relacions afectives és una escriptora de gran talent, personalitat i imaginació creativa.

Anaïs Nin és una dona lliure que sembla no témer el judici dels altres ni exposar la seva intimitat a la llum. Altrament no hauria escrit amb tanta claredat no només les seves idees i recerques artístiques i intel·lectuals sinó també les seves més fondes pulsions vitals, així com la fascinació que li provocava la bellesa en un cos, en un vestit, en un perfum o en l’expressió d’un tarannà. Percepció pròpia d’una ment creadora com la d’ella. Una ment que cuida: «No necessito drogues. Porto tot això dins meu. En sentir-ho [June] s’ha enfadat una mica. No s’adona que he arribat a aquests estats sense destruir la ment. La meva ment no ha de morir, perquè soc escriptora. Soc la poeta que ha de veure-hi. No soc només la poeta que es pot emborratxar amb la bellesa de June».

Aquest fragment constitueix tota una declaració de principis sobre la seva mirada i l’activitat imaginativa que la porta a ser tan lúcida en els diaris con surrealista en les seves novel·les: Anaïs Nin no necessita estats alterats de la ment per escriure el que passa per la ment: «Darrere de la meva embriaguesa sempre hi ha una certa consciència». Com si es veiés a ella mateixa en l’acció i en la contemplació dels fets al mateix temps. Això és el que li permet escriure els seus Diaris amb tanta profunditat emotiva com bellament literària. En tant que filtre de la realitat, l’escriptura no deixa de ser una activitat secundària enfront de la primària, i això Anaïs Nin ho va entendre molt bé des de l’inici de l’escriptura dels seus Diaris. Per aquesta raó, sembla tenir en tot temps consciència del valor del seu testimoni personal escrit en una època de grans canvis de mentalitat en les relacions socials i afectives entre homes i dones.

L’any 1931 trobem Anaïs Nin en la ciutat de París d’entreguerres i en un ambient d’artistes i intel·lectuals que cerquen formes de vida alternatives, alliberades de constrenyiments. A París Anaïs Nin es relaciona amb Henry Miller i la seva esposa June Mansfield, que immediatament la fascina amb el seu encant extravagant. Aquesta relació entre les que aviat seran amigues, Anaïs Nin l’escriu a Henry i June, una part del seu Diari d’aquests anys trenta, que ha publicat LaBreu en la traducció de Teresa Florit Selma.

En les pàgines d’Henry i June els lectors llegim la tòrrida relació intel·lectual i sexual entre Henry i Anaïs que l’autora escriu de manera tan succinta com descarnada: «Aprenc del Henry a jugar amb el cos d’un home, a excitar-lo, a expressar el meu propi desig». Això no obstant, en una de les sessions de psicoanàlisi el seu analista li fa un advertiment: «L’Allendy diu que he de viure amb més sinceritat i naturalitat. No he de sobrepassar els límits de la meva naturalesa, ni crear dissonàncies, desviacions, papers (com ha fet la June), perquè això només porta a la dissort». Un analista sempre indueix a trobar acord entre ser i estar, o entre ser i fer.

En les pàgines de Henry i June Anaïs Nin indaga en els efectes d’un cert estancament en el seu matrimoni, si bé en cap moment del relat no pensa a separar-se del marit («tinc l’Hugo, no hi renunciaria pel Henry»). En aquest estadi la parella es dona l’espai que Anaïs Nin necessita per descobrir la plenitud del seu ser a cada moment viscut amb vigor intern: a Henry i June Anaïs Nin s’endinsa en la incendiària passió amorosa amb Henry, en l’amistat-enemistat intensa entre el tercet en la descoberta de la gelosia i la identitat femenina de cadascuna de les integrants: «la June i jo no ens anul·lem mútuament, ens complementem»). A Henry i June Anaïs Nin es contempla en la racionalització dels fets tant com en la contradicció entre les emocions que s’esdevenen entre un minut i el següent... I és que la vida sempre és així quan es viu, quan es decideix viure de manera tan sacsejada i àvida d’experiències límit, com si no es volgués ni un instant de serenitat pel sol fet que un, una, podria arribar a sentir que la calma és com la mort, i això sí que no, val més sentir la punxada del dolor de viure o patir amb els moments de desesperança: «vaig plorar perquè ja no podia creure, i a mi m’encanta creure».

La poeta que hi ha en la complexa, sofisticada i elaborada personalitat d’Anaïs Nin, el seu caràcter treballat a consciència en els jardins d’Apol·lo i Dionís alhora, això no obstant vol creure de manera edènica... I és a través de la seva escriptura amb què afirma la veta de la seva fe natural, instintiva, la preciosa creença en la vida, en l’amor i en les relacions humanes que, del dret o del revés, la trasbalsen i les escriu en uns Diaris que, com en Henry i June, no tenen la intenció de romandre ocults perquè són l’expressió artística, creativa,  de la seva vida i obra al mateix temps.