La simplicitat radical de la veu de Jon Fosse

L’escriptor i poeta Jon Fosse (Haugesund, costa oest de Noruega, 1959) és un dels dramaturgs més destacats en els escenaris europeus que vam conèixer millor, es va fer més popular, quan a la tardor de l’any 2023 li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura per «les seves obres innovadores i la seva prosa que donen veu a allò que no es diu».

La prosa que dona veu a allò que no es diu a la peça teatral publicada per l’Editorial Trípode I mai no ens separarem hi ha posat l’accent català Alexandra Pujol Skjønhaug. Aquesta bona traducció ja devia fer les delícies al públic que va assistir a l’obra de Jon Fosse (publicada l’any 1994) estrenada al Teatre Malic de Barcelona el 21 de desembre de l’any 2001. Sota la direcció i dramatúrgia de Carlota Subirós, els intèrprets van ser Marta Calvó, Ramon Vila i Alicia Pérez.

Dividida en tres parts, a I mai no ens separarem assistim al diàleg entre dos personatges: una dona i un home, i un altre personatge femení que irromp ja gairebé al final. A mesura que l’obra avança cal anar endevinant-ne el sentit per com és tan poc el que es diuen els personatges com molt el que potser es volen dir, sobretot el personatge femení, ella, el personatge que té més pes en l’obra. Ella passa el temps en una espera que tal vegada és la metàfora més clara del que per al personatge de Jon Fosse és la seva vida: una espera d’ell. Una espera que recorda l’espera de Penèlope, si bé ella tan sols s’asseu al sofà, camina pel menjador, mira una fotografia i para taula (una evocació de l’antiga eucaristia matrimonial?), i en un monòleg es va dient: «mai no sol venir tan tard», «no haig d’esperar-lo perquè aviat vindrà», «ja hauria d’estar venint» al costat de: «i no tornarà mai», o «seu una mica amb mi» quan aquell a qui espera no hi és pas fins que apareix: «no hauries d’esperar-me tant, no és bo esperar tant», com dient que a la vida no es pot esperar tot de l’altre, potser per treure’s del damunt la pressió de l’espera de la dona que sembla que té motius per sospitar que no vindrà i, amb tot, l’espera, i quan el té al davant li prega: «no em deixis mai», en veïnatge a moments en els quals afirma de manera recurrent: «està desaparegut com en una mort», preludiant o vivint el dol d’una separació: «jo he de poder estar sola».

I mai no ens separarem, de Jon Fosse, és la posada en escena d’un drama existencial escrit amb una simplicitat radical, mostrat amb una gran economia de paraules que pesen tant com els silencis. Com en una cançó de bressol o en una salmòdia, les paraules es van repetint com per refermar l’estat d’ànim d’ella, que amb la presència d’ell i la tercera persona, una dona, ja veu quin serà el seu destí, per sobre del qual en molts moments sembla haver volgut preparar-se: «només hi sóc jo i les meves coses», «sóc gran, forta i fantàstica». Ella, la que espera, no renuncia, però, a la presència d’ell. I així transforma la presència, o absència, en record: «Hi ets?», «Si, sí, que ets aquí, i tant que ets aquí». Perquè es pot perdre tot, però es pot conservar el record de l’absent, una manera de fer-lo present, de no separar-se’n mai.