El mal fat de Génie la boja

En la pulcra traducció del francès per part de Marta Marfany, l’editorial Quid Pro Quo ha editat una narració tan bella com colpidora: Génie la boja, d’Inès Cagnati (Monclar, 1937 – Orsay, 2007). Amb aquesta novel·la curta, Inès Cagnati va obtenir el Prix Deux Magots l’any 1977.

Descendent d’immigrants italians, part de la vida d’aquesta escriptora francesa va transcórrer en un ambient rural. A Génie la boja aquest ambient s’hi manifesta en la seva realitat més crua, més violenta, més descarnada, més radical. En el personatge de Génie s’hi abraona un mal fat que sembla no acabar mai, un destí que a mesura que es desplega en el relat va estrenyent el cor del lector provocant-li un sentiment de pietat fins a l’última pàgina, que el deixa sense alè.

La boja és el malnom que la gent de l’entorn ha posat a la Génie. No respon a la realitat: la Génie és una dona jove que ha estat repudiada, foragitada de la casa d’una família benestant del poble pel fet d’haver tingut una filla fora del matrimoni. El relat, explicat en la veu narrativa de Marie, la filla, deixa entreveure que és fruit d’una violació. I aquí comença la tragèdia: la noia de disset anys, abans riallera, alegre, es veu obligada a buscar un refugi lluny del poble, en els seus confins més aspres i salvatges, i a treballar fins a l’extenuació.

La Génie no és boja: la Génie és una dona que no parla, que roman silenciosa mentre treballa sense descans per guanyar-se una mica de pa per a ella i la nena en els masos i granges del voltant, fent tota mena de feines dures que ningú vol fer. A la Génie la boja figura que tothom l’ajuda. Però en realitat l’exploten perquè no la paguen, tan sols li donen blat de moro o fruita quan és el temps i ajuda en la collita, o un tros de porc quan el maten, fent ella la feina de mocadera.

En el silenci de Génie la boja hi ha tot el dolor i la pena fonda acumulada pel menyspreu i la vida tan pobra i tan trista que porta. La Génie no somriu mai i sovint sembla tenir la mirada perduda. Atrapada en el propi sofriment, la Génie a penes acarona la filla, però és per la filla que fa tot el que fa amb un amor que no s’expressa en els gestos que la nena espera amb ànsia des del seu amor absolut per la mare. La bellesa d’aquest amor, fet dels silencis de totes dues, sobrevola la tragèdia de les seves vides tan dures, tan esparracades. Amb la intel·ligència natural i la maduresa que mostren tants infants en circumstàncies dramàtiques, la nena Marie comprèn que no ha d’importunar la mare, per més ganes que tingui de parlar-hi. Seguint-la a tot arreu en silenci, la respecta en el treball, en el descans de la nit, i es guarda molt de no amoïnar-la més del que ja ho està.

En un relat carregat de sentiments ocults, d’incomprensió de l’entorn disfressada de caritat, i de la lluita terrible per la vida diària per part de la mare i la filla, Inès Cagnati assoleix d’escriure una narració d’una bellesa poètica fulgurant. Té raó el filòsof anglès Roger Scruton quan afirma que la bellesa pot ser reconfortant, pertorbadora, profana o sagrada. A Génie la boja, la bellesa hi és tan pertorbadora com sagrada perquè, ¿què de més sagrat que l’amor incondicional de la filla per la seva mare menyspreada per tothom? L’amor de la filla atén a la veritat que ningú no veu: la mare és tota amor i estima Marie encara que es mostri distant per com el dolor que habita en la seva ànima l’aclapara, li apaga els gestos i la mirada perquè la crueltat no cessa de manifestar-se.