No Kings!

La discreció no passa per ser precisament una virtut o valor d'en Donald Trump.

Escrivint em vénen ganes d'etzibar-li una allau d'improperis/insults per a definir-lo com cal. Tot el món va de bòlit per culpa d'un perfil egòlatra i endiosat. Però em moderaré i faré per referir el seu perfil des d'una vessant assenyada. Mesurant el to i el gruix dels meus mots.

Faig aquesta reflexió a només quatre mesos vista del fet que les urnes de l'equador del seu mandat, als Estats Units, dictin sentència. És ara, justament, quan pren forma un moviment contrari al seu estil i formes prepotents de governar: "No Kings" (no volem reis). Data de l'època en la que els colons s'enfrontaven al seu monarca Jordi III d'Anglaterra (1760-1820).

Celebro que un premi Nobel com Paul Krugman digui públicament que no hi toca. Que no és als seus cabals.

El discurs del proppassat dia 4 (arran del 250è. aniversari de la independència ianqui), la cacicada d'ordenar a l'amic Infantino (president de la FIFA) que condonés una més que flagrant targeta vermella (al jugador Folarin Balogun), el seu retorn a les hostilitats contra Iran i el seu majestàtic pas per la cimera de l'OTAN a Ankara, han estat motiu suficient per tal que algú reclamés el seu ingrés en un psiquiàtric.

Tot plegat sense passar per alt el desvergonyiment que sol aplicar als periodistes si li fan preguntes incòmodes. Una tàctica del tot extensible a fiscals, senadors, jutges i/o altres mandataris
internacionals. Àdhuc emprant l'insult directe. Ningú no li pot aturar els peus a un "element" com ell?.

No serà que, massa sovint, el món va caient en mans de llunàtics al front de sistemes presidencialistes amb discurs de caire absolutista?.

No som -ni de bon tros volem ésser-hi- en sistemes propis de monarquies absolutes que sortosament han passat a la història.

Si l'àrbitre o el jutge ens pita a favor, el donem per bo. Per contra, però, és un perill immens envers la democràcia.