Elisabet Raspall: 'Mozart i Beethoven, si visquessin ara, segurament farien jazz'

- Recordes quan vas tocar el piano per primera vegada?

- La meva mare, quan anava a casa la tieta Lola, sentia el piano de la Blanca Rosa Bertran, a la casa del costat, i deia: “Com m'agradaria a mi tocar el piano!” Passava l’estona fent com si toqués el piano damunt les taules [ho representa amb els dits]. Llavors va dir: “Quan tingui una filla, la portaré a aprendre de piano”. Ella volia que jo fos una ‘senyoreta de piano’, no que fes concerts, sinó que fos senyoreta, una professora.

Al Foment, de joveneta, amb la professora Blanca Rosa Bertran

Gimnàstica o piano?

- Quants anys tenies?

- Tenia 7 o 8 anys, quan la mare em va portar al Foment Vilanoví, que era com l'inici d’allò que és ara l'escola municipal. Després vaig anar a classe a casa de la Blanca Rosa. Anava al ‘cole’ a la Miraculosa, la Casa d’Empara, i, com a extraescolars, feia gimnàstica i música. Llavors, clar, vaig haver de triar, perquè entre les dues coses m'ocupaven moltes hores. I vaig escollir el piano.

- Per què el piano i no la gimnàstica?

- Sentia que el piano era una cosa meva. Me'n sortia bastant bé... Tenia afició, m'agradava. La Blanca també hi va tenir molt a veure. Era una gran professora que sabia transmetre l’amor a la música.

- De què treballes ara? 

- Treballo a l'ESMUC, L'Escola Superior de Música de Catalunya, des de fa 25 anys, ja. Faig la feina de pianista acompanyant. Quan vaig entrar-hi, la Blanca em deia que cuidés aquesta feina. Ella estava més contenta que jo. Aquesta feina és de les millors. Estic a la millor escola de música que hi ha en aquest país. 

El piano, l’instrument que no et pots endur

- Què és el més difícil d’aprendre a tocar el piano?

- Com tots els instruments, demana molta disciplina, i moltes hores. Les dues mans han de ser independents, com passa amb molts altres instruments. Cada mà llegeix amb una clau, la de sol, la de fa. Si ho fas des de ben petita, ho vas integrant de manera inconscient. No és tan complicat.

Amb el piano, cada vegada canvies d'instrument. Perquè el teu piano no te l'emportes. Recordo arribar a casa la Blanca i dir-li: “Oh, és que a casa meva sonava diferent”. Un és més fort, l’altre més tou... Un violinista s’emporta el seu violí i toca sempre el mateix violí, però amb el piano no ho pots fer. T'has d'acostumar des de ben petita, perquè sempre et passarà.

- Si les dues mans van cadascuna pel seu cantó, com s'ho fa el cap per controlar-les?

- El cap ha de dir què ha de fer la mà dreta i què ha de fer la mà esquerra. És pràctica. No té secrets especials. La mà esquerra fa una mica d'acompanyament, l'altra va afegint més notes, de mica en mica... T’acostumes a fer-ho i al final ja no hi penses.

- Per què us agrada?

- Perquè ens agrada conèixer i devorar partitura. Almenys jo i molts altres pianistes tenim això en comú. Al piano ho tens tot allà. No és com la trompeta, que has d’anar buscant que si el llavi, que si l'embocadura... Cada instrument té les seves coses. Però en el piano ho tens tot allà.

- A on vas fer el teu primer concert?

- Jo diria que fou allà, al Foment, en un concert de fi de curs. Aquell és el primer que vaig tocar, en pla concert, amb l’antiga pianola Steinway.

- Tens el record d'alguna actuació com si hagués estat la millor de les teves?

- Tenim la inauguració de l'auditori d'aquí, a Vilanova. Vaig fer venir el Pep Bou, el mag de les bombolles. Això va ser com un bateig musical de l'auditori Eduard Toldrà.

- També has estudiat a l’estranger.

- Vaig estudiar als Estats Units, a la Berklee College of Music, a Boston, amb una beca. Hi vaig estar un parell d’anys, per graduar-me en Professional Music. Hi vaig estar del 1991 al 1993.

A la Pasifae. Foto Mercedes Resino. Tintachina

Una tendinitis la porta al jazz

- Per què tries el jazz?

- Jo estava fent clàssica, tinc la carrera clàssica. Després de fer la selectivitat, volia estudiar psicologia, però també estava a 8è de piano, que ja és molt exigent. Per això vaig decidir renunciar a la psicologia. Estava a vuitè, que ja és molt exigent. Llavors em va agafar una tendinitis. 

Era una cosa molt mental, era com una autoexigència molt bèstia, molt potent. El món del clàssic el veig tens. Calia fer-ho molt bé i amb poca llibertat. Tens un repertori obligat i has de fer-ho així. Tenia 18 anys i una mica de rotllo mental, que em va afectar directament.

El quart dit de la mà dreta em tremolava. Així i tot vaig poder examinar-me de vuitè. Sempre havia tret excel·lents, però aquell vuitè vaig treure un aprovat. 

Primer vaig anar a l'hospital i em van dir que tenia una tendinitis i que em farien infiltracions. Em van espantar molt, perquè hauria de deixar de tocar, almenys, momentàniament. Era fumut. Un amic em va recomanar que anés a una homeòpata, d’això fa 40 anys gairebé. Aquella doctora homeòpata em va fer explicar-li la meva vida. Li vaig dir que a mi em costava molt tocar el clàssic, que tenia una mica de complex, tot i que ho feia bastant bé. Veia gent que tenia molta facilitat i, en canvi, a mi em costava molt. I això em va crear la tendinitis. Una qüestió física però d'origen mental. Llavors, la dona em diu: 

- I per què no canvies d'estil?

- Canviar d'estil?

- Sí. Tu m'expliques que la música clàssica t'està creant aquesta tensió. Doncs prova un altre estil de música.

A partir d'aquí dic: “Doncs provarem un altre estil”. Em va donar les boletes típiques, vaig fer el tractament d’homeopatia i em vaig curar.

- La teva solució va ser sortir del clàssic?

- No va ser una solució, per a mi va ser una evolució.

Mozart, Beethoven i la improvisació

Jo penso que qualsevol músic de clàssica, dels més coneguts, Mozart, Beethoven..., si visquessin ara, segurament farien jazz. D’alguna manera, Beethoven ja en feia. Quan arriba el moment d'una cadència, en una sonata o en el que sigui, hi ha un moment en què el piano fa com una improvisació. Estic segura que cada vegada que ho tocaven ho feien diferent. La improvisació, que és la creació lliure, qualsevol músic de qualsevol estil la pot fer en un instant.

És clar que el jazz, per definició, és improvisació, però també té molta estructura i llenguatge. La partitura, en un moment donat, te la pots saltar. T'invita a saltar-te-la. Això, Mozart ho feia. Té un tema inicial i després fa variacions.

Faig tota aquesta dissertació perquè encara, a hores d'ara, la música clàssica es considera superior a les altres. Això ho trobo un endarreriment. Jo considero que la música és tan variada que no te l'acabes en una vida. Has de tornar a una altra vida. A més, hi ha les músiques del món. M’interessa la música brasilera, m'apassiona, o l’africana i la de tants altres llocs. Tot pot enriquir la teva música, si vols. Si estàs especialitzat en Beethoven, perfecte, tampoc t'ho acabes. És que no s'acaba, la música no s'acaba.

A la Casa Papiol 

La composició

- Tu també tens una faceta de creadora musical. Una obra personal.

- Hi ha un moment que decideixes crear la teva pròpia producció musical, la meva música. Treure'm una cosa que sento a dintre i posar-la en una partitura. 

Tothom s'inventa alguna cançó al col·legi. Jo me n'inventava algunes pel final de curs. La composició a vegades neix com un exercici. Dius: “Combinaré aquests acords, a veure com sona”. Als Estats Units em vaig adonar que, si vols tenir una veu pròpia, que és una cosa que es persegueix molt dins del món del jazz i de les músiques més modernes, ho has de fer component.

Quan estàs a l'estranger, amb músics de tot el món, veus que hi ha molta més competició, i dius: “Necessito saber quina és la meva veu, vull oferir la meva veu al món”. A partir d'aquí, compondre es va convertir en una necessitat. Com una teràpia. Si et passa alguna cosa a la vida, una emoció, el fet d'escriure una cançó o un tema musical és una bona resposta.

L’Elisabet ha publicat 15 discos amb música seva.

Que la música tingui ànima

- Quines són les qualitats necessàries per ser una bona pianista? 

- Cal tenir bona tècnica per expressar tot el que vulguis expressar. I sentir el tempo. Que camini, que no s'adormi, o que no corri. Però hi ha una qualitat per damunt de totes, que seria l'ànima. Que tingui ànima, que transmeti, que toqui, que sigui artista. Que emocioni. 

- Quin diries que és el paper del piano en el món de la música, allò que l'identifica? 

- Se'l coneix com el rei dels instruments. És un instrument molt complet. Pot ser solista perfectament i també pot acompanyar tothom. És bàsic. 

- Tu vius totalment per la música?

- Sí. Jo he viscut de donar classes, bàsicament. I després els concerts i els discos.

El piano, el lleó de la música

- Si el piano fos un animal de la selva, quin animal seria?

- El lleó. Quin és el rei de la selva? El lleó, no? Doncs el piano és el rei de la música, he he. Però sí, és una peça clau. O sigui, en un suposat que s'haguessin d'eliminar tots els instruments, quin salvaríem? Jo salvaria el piano, perquè hi podem posar quatre mans o sis o vuit, totes les que vulguin.

- Has arribat a tocar a vuit mans? 

- A vuit mans, no. Bé, en alguna festa, per diversió, però...

- Fent coses per diversió poden arribar a sortir coses brillants, no?

- Sí. Mira, ara m'ha vingut al cap, i el vull anomenar. El mestre Francesc Burrull, quan li preguntaven com li agradaria que et presentessin, deia: “Pianista”, i prou.

 Imma Casanellas

Burrull, home de fer feines de la música

- Està molt relacionat amb Vilanova, el mestre Burrull.

- Sí, ell venia molt aquí i va venir-hi a viure. Era un grandíssim pianista. I a més, un home... ell ho havia dit, un home de fer feines de la música. Era un servidor de la música per a molta gent. Peça clau de la música d'aquest país. Arranjador de la Trinca, del Serrat, del Lluís Llach i de molts músics importants aquí.

- Quin és el paper de la música a la nostra societat?

- És una pregunta difícil, perquè em venen moltes coses al cap. Jo penso que hauria d'estar molt més present a l'educació bàsica de la gent, i no hi és, malauradament. Tothom hauria de tenir més coneixements musicals, perquè això milloraria a les persones i a la societat de retruc. Això ho va dir el Daniel Barenboim i molta gent.

Milloraria les relacions humanes, perquè ajuda a saber escoltar... La gent s'escolta poc. També ajuda a treballar en equip. Quan estàs en una orquestra, tu saps que has d’estar en el teu lloc i treballar els egos. El teu ego pot ser molt gran, però tu estàs al servei d'un bé comú, que és la música. Allò ha de sonar bé. La música és l'origen de tots nosaltres. Una vida sense música seria un error. La música ho és tot.

- Com es veu el món des de darrere d'un piano?

- Jo penso que la música toca els cors de les persones. Em toca el meu i toca el de totes les persones. T'abstrau dels problemes de cada dia, et fa viatjar, et fa sentir... Penso que tinc una eina molt valuosa a les meves mans, que és un piano. Intento apropar-m’hi amb humilitat i que allò faci la vida agradable als altres.

Queixes i lloances dels veïns

- A vegades el piano pot ser també un empipament a la ciutat.

- Tocar un piano en una casa, pot fer la guitza als veïns. Quan vivia a Barcelona, tenia una veïna que m'odiava. Quan començava a tocar, em trucava al telèfon. “M'estàs amargant!”, deia. Jo li responia: “Haig d’estudiar, he de practicar cada dia. Negociem-ho. Digues-me quan no hi ets i intentaré adaptar-me”. En canvi, quan vaig anar a viure a un altre barri, em preguntaven: “Que no vens?”. És que ara estic més a Vilanova.

- La música pot ser un refugi?

- Sí, clar, totalment. Tinc problemes? Doncs em tanco en el món de la música i me n'oblido. O pots anar a buscar alegria... La música t'ho dona tot.

Mira, potser em diràs que no hi estàs d’acord. El tema de la lectura. Diuen que per Sant Jordi, tothom ha de llegir. No, tothom hauria d'escoltar música. Penso que llegir és important, però a vegades hi ha hagut gent que llegeix i que li falta una mica de sensibilitat. Penso que això li donaria la música. No una de música de fons, sinó de seure i escoltar. Escolta cinc minuts al dia, però intensament.

- Quin és l’autor que més t’agrada?

- Per a mi Frederic Mompou és el número 1. També m’agrada molt escoltar qualsevol tema de Antônio Carlos Jobim. Bill Evans, el pianista de jazz, és el meu ídol.

Casament dels avis Conxita Romeu i Joan Raspall
 

L’avi afusellat

- El teu avi va morir afusellat al Camp de la Bota. T'ha resultat complicat assumir una cosa tan dura?

- Hi va haver tant de silenci i durant tant de temps... Què havia passat amb l'avi? Recordo de petita preguntar què havia passat, i no tenir resposta. Era com si hagués fet una cosa dolenta. Perquè en no parlar-ne...

- A casa teva no se'n parlava?

- Molt poc. 

- Era una ferida que no estava curada, oi?

- Sí, clar. I la iaia Conxita, la seva vídua, sempre estava com a trista. I jo em preguntava, pobra dona, per què està tan trista? No ho entenia. Jo el somniava, el meu avi. Sentia, dins meu, que em deia: “Si vols investigar aquest tema, fes-ho des d'un punt de vista pacifista. No busquis culpables, no vulguis acusar ningú, ni buscar venjança”.

Perquè el meu avi era molt pacifista.

Només tenim una foto d’ell, del dia que es va casar. Era de la Unió de Rabassaires. Després de la guerra no va voler marxar, perquè deia que no havia fet res de dolent. El van delatar i el van afusellar.