Quan el llop ja és a la porta

Fa uns dies coneixíem una notícia preocupant. A Saxònia-Anhalt, a Alemanya, l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD) guanyava clarament les eleccions regionals amb un 43,8% dels vots. No arribava a la majoria absoluta, però s’hi quedava molt a prop.

No és una dada qualsevol. I encara menys en un país com Alemanya.

Recentment escoltava a la SER com un periodista preguntava al seu líder i candidat, Ulrich Siegmund, si veia algun paral·lelisme amb el que va passar l’any 1932, quan el partit nazi va començar a guanyar eleccions abans d’arribar al poder a escala estatal. La resposta no va ser una reflexió sobre la història ni sobre els riscos per a la democràcia. Va optar per encarar-se amb el periodista i desacreditar la pregunta.

És evident que som al 2026 i no al 1932. Les societats són diferents, les institucions també, i les comparacions històriques fàcils acostumen a servir de poc. Però això no vol dir que no hàgim d’aprendre de la història.

Em preocupa també la poca reacció que generen notícies com aquesta. Ens escandalitzem durant unes hores, compartim algun titular i continuem. Com si encara penséssim que això no pot passar de veritat. Que les nostres democràcies són prou fortes. Que hi ha límits que ningú no traspassarà.

Recentment ho podíem veure, a una escala molt diferent, a la mateixa plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú.

Unitat contra el Feixisme hi havia convocat una concentració arran de la situació que s’estava vivint a Ceuta. Es reclamava una cosa força elemental: dignitat per a les persones migrants i una resposta humanitària, especialment per a les criatures i les dones que havien arribat en condicions molt dures. I també solidaritat amb la gent de Ceuta, perquè la situació és greu i necessita una resposta ràpida i àgil de l’Estat i de la resta d’administracions.

Més tard, davant del mateix Ajuntament, tenia lloc una manifestació de signe diferent, promoguda per la FEMP, presidida pel PP, amb el lema de suport a Ceuta.

El que vaig veure i escoltar em va preocupar. Els crits, alguns missatges i aquella manera d’agitar la por i de convertir les persones migrants en una mena d’amenaça col·lectiva. I també els intents de confrontar amb algunes de les persones que encara quedaven a la plaça després de la concentració anterior.

No hem de confondre les coses. Parlar de migració, de fronteres, de seguretat o de convivència és necessari. Negar els problemes seria tan irresponsable com exagerar-los.

La qüestió és una altra: què fem políticament amb aquests problemes? Intentem resoldre’ls o busquem culpables? Construïm polítiques públiques o enemics?

Ceuta és a centenars de quilòmetres de Vilanova i la Geltrú. Saxònia-Anhalt, encara més lluny. Però cada vegada tinc més clar que allò que passa en aquests llocs ens afecta molt més del que pensem.

Perquè hi ha una batalla política que avui travessa gairebé totes les democràcies europees. Una batalla sobre la por, sobre la inseguretat, sobre la identitat i, sobretot, sobre a qui fem responsable dels problemes que vivim.

Durant anys hem dit allò de “que ve el llop, que ve el llop”. Potser el problema és que el llop ja és a la porta.

I mentre alguns li obren, altres encara discutim sobre si realment entrarà.

La democràcia no acostuma a desaparèixer d’un dia per l’altre. Es va erosionant. Una paraula que abans ens semblava inacceptable es comença a normalitzar. Una proposta que fa uns anys hauríem qualificat d’extrema entra en una tertúlia com una opinió més. Una mentida repetida mil vegades acaba instal·lant-se en la conversa pública.

El panorama pot espantar, certament, però no crec que estigui tot perdut. Al contrari. Crec que encara tenim molt marge per actuar.

M’agrada recuperar una idea de Rutger Bregman a La Humanitat, que he llegit recentment. Bregman qüestiona una creença molt arrelada: que les persones som, en el fons, egoistes, desconfiades i violentes. La seva tesi és justament la contrària: la cooperació, l’ajuda mútua i la confiança formen part essencial de la nostra història com a espècie.

I adverteix d’una cosa políticament molt important: quan construïm les institucions partint de la idea que les persones són dolentes, podem acabar provocant precisament els comportaments que temíem.

Aquesta mirada obliga a fer-nos una pregunta: què passa si deixem de banda la desconfiança i tornem a confiar en la capacitat de la gent?

Crec que avui ens cal exactament això.

Confiar en la gent jove. No des del paternalisme. No dient-los què han de pensar ni convocant-los perquè ens salvin les eleccions. Confiar en una generació que ha crescut en una societat més diversa, més oberta i més connectada amb el món, i que pot aportar noves formes d’entendre la societat.

Necessitem també espais amplis de defensa de la democràcia. Espais polítics i de la societat civil que siguin realment útils. No només plataformes per reaccionar quan hi ha una agressió o una convocatòria de l’extrema dreta. Espais capaços de pensar estratègies, d’entrar als barris, de parlar amb qui té por, amb qui està enfadat i amb qui ha deixat de confiar en la política.

I necessitem una nova militància democràtica a les xarxes.

No podem deixar les xarxes socials en mans de qui viu de fabricar indignació, falsedats i enemics. Hem de ser-hi per desmentir, evidentment, però sobretot per explicar. Per parlar amb un llenguatge entenedor. Per demostrar que darrere de les xifres hi ha persones i que els problemes complexos no es resolen amb un vídeo de trenta segons ni assenyalant el veí més vulnerable.

I, finalment, hem de tornar a parlar de valors.

Pot semblar antic. No ho és.

La llibertat, la igualtat, la fraternitat, la dignitat humana, els drets... no són paraules buides. Són conquestes que han costat generacions de lluites i que nosaltres hem tingut la sort de rebre gairebé com si fossin naturals. Però cada generació ha de tornar a defensar-les.

No sabem com acabarà aquest moment polític. Però encara podem decidir què fem nosaltres: acostumar-nos al discurs de l’odi o confrontar-lo; deixar que la por decideixi per nosaltres o construir seguretat sense renunciar als drets.

Podem pensar que no hi ha res a fer o tornar a confiar en la capacitat de la gent per organitzar-se, cooperar i defensar allò que importa.

El llop potser ja és a la porta. Obrir o tancar la porta ho decidim nosaltres.

Iolanda Sánchez. Portaveu de Comuns Vilanova i la Geltrú