Menja bé, caga fort i riu-te de la mort

Segons expliquen, el savis que es dediquen a matèries diverses, sense cap en concret, constaten i asseguren que el poble català té un estret lligam amb l’escatologia (ciència vinculada als excrements i les funcions corporals). Mantenen que aquesta vinculació amb l’escatologia és un tret característic reconegut tant per antropòlegs com per la mateixa tradició nostrada i més en aquells aspectes que fan referència a la cultura popular. Potser no queda prou bé però parlem, i molt, molt, de merda, pets, pipi, i rots. El pipi, caca, cul dels nostres més menuts segueix essent un element que es va seguint i acompanyant al llarg de la vida.

Quan l’adolescència s’inicia és el moment de començar els renecs, agafar un llenguatge barroer, groller i el cagar-se en alguna cosa és una lliçó de primer curs. I ens caguem en tot sense cap tipus de vergonya, ens caguem en el sagrat i en el profà, ens caguem amb les mares (els pares se’n deslliuren) i ens caguem en personatges diversos. Existeix un ampli i divers catàleg  d'expressions i insults molt gràfics. Alguns innocents i fins i tot tenen una certa gràcia cagamandúrries, cagaelàstics, cagacalces que formen part del vocabulari quotidià sense connotacions agressives greus i també hi algunes expressions molt més agressives i gairebé blàsfèmiques (que no repetirem per no ferir sensibilitats) que són autentiques mostres de que descarreguem la nostra mala llet fent recargolades frases amb la voluntat de deixar ben clara l’emprenyamenta que portem o amb una clara voluntat ofensiva. Constitueixen sens dubte cagarades alliberadores per evitar mals majors. Desfogar-se cagant-se en tot va bé.

Aquesta peculiaritat cultural ha estat objecte d'estudi i divulgació, destacant com els catalans utilitzen aquest tipus d’expressions com a element d'identitat col·lectiva.

I tenim també elements del nostre imaginari que confirma aquesta disposició a tenir ben present el cagar i la merda. Fem cagar el tió que ens aporta generalment elements dolços, tenim un caganer en la representació del pessebre i es fonamental tenir-lo. Un pessebre sense caganer no és pessebre vertader. Fins i tot dels caganers s’ha fet una indústria pròspera i encara si trepitgem merda (cosa fàcil a les ciutats amb els excrements dels habitants no humans de la ciutat) correm a comprar algun número d’algun joc d’atzar perquè diuen que pot portar sort però també trepitjar merda s’associa a un moment en  que comencen a sortir malament les coses...

Ja veiem doncs que la merda no és aliena a la nostra quotidianitat.

Perquè es fa present i real la dita del “cagat homo, cagat dona, et cagat omnia persona que no podia cagar.”(1) precedent d’aquell més proper "caga el rei, caga el Papa i de cagar ningú se n'escapa" que ja deien els nostres avantpassats...

Alguns experts vinculen aquest costum amb la connexió a la terra, la fertilitat i l’humor terrenal.

Amb tots aquets antecedents no ens ha de sorprendre que de tant en tant en alguna de les piscines del país hi trobem algun cagarro o alguna merda ben compactada surant com a conseqüència de l’acció d’alguns “garrulo”. Evidentment quan et toca és una autèntica cabronada ja que a més d’haver de  tancar la piscina has de fer una desinfecció àmplia del vas i a sobre haver d’aguantar la pressió de la ciutadania que malda per remullar-se ara que fa una calorada notable.

Ens caguem molt en abstracte, cagar a la via, cagar-se a l’escaleta i anar fent via però cagar-se a la piscina és una autèntica barrabassada per les implicacions incíviques i insolidàries que tenen. Perjudicar al personal sense cap motiu especial, aixafar la guitarra al personal.

I sí és possible que t’agafi un rampell i no hi siguis a temps però pel que diuen la majoria dels afectats és que tot plegat és veu que es degut a un repte viral. Un repte viral diuen que és una acció, prova o desafiament que es difon i es comparteix de manera massiva a través de les xarxes (a) socials (com ara TikTok, Instagram o YouTube). Aquests reptes inclouen des de balls o proves d'enginy fins a activitats molt arriscades que busquen l'impacte social.

La voluntat moltes vegades respon a sentir-se partícip d’un col·lectiu, d’una comunitat que van participant activament en el fet, en aquest cas cagar-se en una piscina, i si pot ser municipal millor. I si la seva acció aconsegueix molts “m’agrada” doncs encara els esperona més a cagar arreu.

No dubtarem (o, sí) de la bonança de les xarxes socials però quan un és pallús  amb una tendència a una certa estupidesa cagar-se en un piscina i que t’aplaudeixen te deu omplir de satisfacció alhora esperona a altres a fer el mateix.

Tot té un límit i l’escatologia del poble català també.

Però també ens en adonem que els reptes virals poden arribar a assolir les cotes més altes de la imbecil·litat.

Fins ara coneixíem el racó de pensar, ara potser cal afegir-hi el racó de cagar.

Que pensin caguin, que caguin i pensin i vegin si cagar-se a la piscina per tocar la pera els altres no és de rebut… No, no ho és. Però mentre no oblidem la gran veritat Menja bé, caga fort i riu-te de la mort.

(1) «Virtuts del cagar», poema escatològic de 1857 Macari Cagané