Això ja fa baixada

S’han complert dos anys de la investidura del President Illa. Mitja legislatura i segurament és hora de fer una certa valoració de com encarrila el ja temps enrere per les properes eleccions. Illa va ser escollir President amb el suport d’ERC i Comuns després de llargues, i segur, difícils negociacions i es van prendre compromisos agosarats que caldrà implementar. La seva elecció en un ple en que hom esperava a Puigdemont tal i com havia promès “La meva obligació es anar al Parlament si hi ha debat d’investidura. Jo hi seré i només un cop d’estat em podrà impedir de ser-hi”. Va fer un aparició de cara a la galeria però al Parlament res de res. En fi un cop més dient el que després no faria.

La legislatura no començava fàcil. Tot i disposar d’una majoria d’investidura ja es veia clar que caldria per una banda gruar amb la tasca de complir els compromisos contrets per la investidura i per altra banda mostrar-se tranquil i amb resposta política al intents de desprestigiar-li i deslegitimar-lo que des del primer dia ha procurat fer JxCat fent seves la idea patrimonialista que traspuaven les paraules de la Marta Ferrusola quan ja fa anys la senyora va assegurar que se sentia amb el govern Maragall "com si li haguessin entrat a robar a casa". Aquest tic patrimonialista segueix essent un del factors de l’ADN  juntaire. Per mostra les paraules adreçades per la portaveu Mònica Sales que acusa a Illa d’enfonsar Catalunya, de deteriorar la convivència, carregar-se el país i els serveis públics. Normal que l’oposició digui això, però la realitat és en els darrers estudis de valoració del CEO el govern treu un aprovat, justet, això sí, però aprovat, per tant el país no sembla ensorrar-se ni la convivència massa alterada com diuen els juntaires. No per més denigrar les polítiques del govern  els desitjos es converteixen en realitat.

I sí, és cert que tenim, vaja, el govern té al davant problemes greus i de magnitud no prevista: educació, rodalies, pagesia, metges... Però la realitat és que quan es parla d’aquets problema sempre es diu i ho fan els mateixos protagonistes “ ja fa temps que va malament”. Temps? Potser quan governava Junts ja anava malament. Potser patim les conseqüències encara de les retallades que va fer Artur Mas i els seus governs que van arrambar amb bona part dels serveis públics. Allò si que va ser enfonsar el país i deteriorar la convivència.

El govern te l’obligació de posar remei al conflictes. Encara que vinguin de lluny i d’altres governs i per més complexes que siguin, per més magnificats que siguin per part de determinats grups d’opinió, per més que vinguin de lluny. Quan et toca governar ho has d’afrontar i agafar el bou per els banyes. I,sí, davant hi haurà corporativismes difícils d‘entendre per la majoria, mancances profundes, resistència d’alguns sector, però quan toca, toca. Arremangar-se i posar fil a l’agulla.

Però aquest problemes que el govern haurà d’entomar amb decisió no poden amagar que hi hagut avanços important en temes com el Pla de barris que remodela més de 20 barris del país i també un programa semblant a pobles petits. S’ha avançat en millores de la mobilitat amb la reforma de diversos eixos de comunicació, i no podem oblidar com s’ha hagut de treballar i de valent per resoldre el fiasco de la DGAIA (això si que és una mostra clara de com s’ensorra el País). I en matèria de sanitat s’han posat damunt la taula reformes hospitalàries en diversos indrets del país (Clínic, Girona, Tortosa) i per primera vegada es veu un compromís ferm amb el nou Hospital Comarcal del Penedès a Vilanova.

I en matèria de dependència cal ressaltar la modificació de la normativa que ha portat menys temps d'espera, simplificació de tràmits i una atenció més personalitzada a les persones que estan en aquesta condició de depenent. I en habitatge el compromís dels 50.000 habitatges ja ha avançat amb construccions i solars disponibles. En aquest tema caldrà més acció, segur.

I en matèria de cultura i llengua hi ha hagut augments significatius de partides pressupostàries que indica clarament la voluntat d’aquest govern de potenciar clarament la millora de la llengua en moments d’una certa inestabilitat.

I malgrat les queixes raonables del mestres les aportacions econòmiques al tema de l’educació són notablement superiors al que han fet els governs anteriors d’ençà l’any 2010. I en matèria d’educació cal un debat a fons sobre el model i aquí el debat va més enllà del sindicats i el govern.

La llista de realitzacions és llarga, i no cal amagar els problemes que encara hi  ha al país. Són coneguts i calen accions decidides i contundents. I naturalment el finançament del país i l’encaix de Catalunya a l’estat està encara pendent de tenir la fórmula adequada a les necessitats d’una Catalunya que ja s’enfila cap els vuit milions.

No tot s’ha fet bé, certament ha mancat creiem una mica més de mà esquerra. Però el país no està ni de lluny ni ensorrat ni s’ha deteriorat la convivència, potser també li convindria al govern fer una mica més de pedagogia i analitzar els problemes amb perspectiva i retrospectiva. Situar cada problema en el context actual i d’on prové i explicar-ho. Potser ens podríem fer una idea més clara dels problemes i de les possibles alternatives per resoldre’ls.

Queden doncs dos anys i el govern Illa té al davant el repte de complir tots els compromisos i demostrar que té capacitat de governar –que la té, segur- i fer-ho amb el clar objectiu de cohesionar la societat i millorar el país.