El Joisme: decidir pels altres, projectant el nostre Jo

Vivim en una societat que parla constantment d’autonomia, de llibertats i del dret a decidir. Però quan una persona es fa gran, massa sovint aquests principis comencen a desaparèixer. Poques persones grans decideixen, de manera plenament personal, que volen anar a viure a una residència. Poques participen realment en l’elecció del centre, del servei o del tipus de suport que volen rebre. I, moltes vegades, no és perquè no puguin decidir. És perquè decidim per elles abans de preguntar-los què volen.

Familiars, persones properes i fins i tot professionals podem caure en un error que sovint neix de la voluntat de cuidar i d’un paternalisme: projectar-nos en l’altre.

Ens hem acostumat a mirar la vida de l’altre des de la nostra pròpia finestra. Projectem les nostres pors, les nostres necessitats, la nostra manera d’entendre el benestar i, fins i tot, la nostra idea de com voldríem envellir. Però aquella vida no és la nostra.

Potser aquella persona prefereix continuar a casa seva amb ajuda domiciliària. Potser vol anar a un centre de dia i tornar cada tarda a casa seva. Potser necessita una residència i vol participar en l’elecció de quina. O potser la seva prioritat no és la mateixa que la nostra.

Cuidar no hauria de significar substituir la voluntat de l’altre. Cuidar també és preguntar,  escoltar i explicar. Respectar una decisió encara que nosaltres n’hauríem pres una altra.

Vivim una època profundament individualista. Sabem moltes coses de persones que són a centenars de quilòmetres i, de vegades, desconeixem què li passa al veí de la porta del costat. Podem estar permanentment connectats i, alhora, sentir-nos cada vegada més allunyats.

Hem anat perdent aquella mirada de comunitat que feia que algú preguntés per la veïna gran que feia dies que no sortia, que es truqués a una porta simplement per saber si tot anava bé o que cuidar fos, en certa manera, una responsabilitat compartida. Potser no ha desaparegut l’empatia o potser sí.

I l’empatia no consisteix a imaginar què voldria jo si fos tu. Consisteix a tenir la valentia de preguntar-te: Què vols tu?

Potser aquesta és una de les preguntes més senzilles que podem fer a una persona gran. I, contradictòriament, una de les que menys fem.